Vicenç Altaió
“Santa Mònica no ha fet dispendis ni cultura espectacle”
Vicenç Altaió (Santa Perpètua de Mogoda, 1954) es defineix a si mateix com un compendi d'oficis: poeta, assagista, crític d'art, articulista (ho fa a El Punt Avui) i traficant d'idees. Ha dirigit el centre KRTU, que prematurament ja va posar en l'accent en la necessitat d'unir ciència i creació artística, una filosofia que ha aplicat des del seu càrrec actual de director de l'Arts Santa Mònica. Enmig de les controvèrsies sobre la possible reordenació del panorama de centres artístics a Barcelona, Altaió acaba de publicar el llibre Un sereno en el cementiri de l'art, un recull d'assajos i articles sobre art i artistes, convertit en llibre objecte. L'ha editat exquisidament Edicions Poncianes, que per primer cop publica un llibre que no està dedicat a Joan Ponç. El llibre és el setè de la sèrie d'Altaió sobre el tràfic d'idees.
‘Un sereno en el cementiri de l'art' és un títol crepuscular?
És cert que el llibre apareix en un context de crisi del món de l'art, però no és ben bé això. A final dels anys noranta vaig obrir una carpeta dins d'això que anomeno tràfic d'idees que es titulava Sereno. En aquell moment semblava que ja havíem construït un sistema que permetia que l'art formés part del públic cultural. Començava a haver-hi cues davant de les exposicions, en un món que necessita silenci i contemplació. Vaig veure amb preocupació que allò no era una victòria. Si en l'art no hi ha dificultat ni pobresa, esdevé espectacle. Des d'aleshores cada cop que em demanaven fer un catàleg per a una mostra ho enfocava des d'aquest punt de vista. D'altra banda, des de la política s'ha anat imposant la idea que l'art és inútil. Per això m'ofereixo a fer de sereno, a portar les claus i obrir portes tancades, per il·luminar. La idea del cementiri de l'art no és nova, ja era present al manifest futurista. I no es refereix que hàgim de matar l'art, sinó a la seva pròpia opulència.
Un assaig d'art amb una edició tan acurada en moments com aquests és tota una aventura. Què aporta 'Un sereno al cementiri de l'art' en aquests moments?
Quan vaig començar a treballar en el món de l'art, a l'època que feia de comissari a l'antic Espai 10 de la Fundació Miró, ens interessava sobretot el concepte d'innovació. Tota l'Europa cultural estava interessada en aquest concepte. En aquells moments, podíem fer algunes prediccions que, de fet, s'han anat complint, com per exemple que acabaria havent una xarxa tecnològica i una xarxa en biologia. El problema d'avui en dia és que és difícil fer prediccions. Hi ha molta energia, però no hi ha ideologia. Per sort no hi ha lideratge, perquè en un moment de transformació molt semblant a aquest es va obrir la porta al boltxevisme i als feixismes. És una revolució sense lideratge, en què el nou proletariat serà una massa de gent jove, molt preparada, a l'atur.
En el llibre parla d'un grup d'artistes (Miró, Dalí, Tàpies, Evru, Gaudí...) que fa molt de temps que l'acompanyen en els seus escrits.
Sí, i la manera com està fet indica que hi ha moltes coses que han canviat en la nostra manera de percebre la història. Fa uns anys que incloure Miró i Dalí en un mateix assaig i posar de manifest part del diàleg entre moderns i antimoderns hauria estat pràcticament impossible. El llibre és, doncs, un lloc de trobada, en aquest cementiri, de l'avantguarda, la segona i la tercera avantguarda. A la portada veiem l'escriptura de Tàpies, però després el llibre a dins no té pràcticament imatges.
S'acaba l'any i la incertesa plana sobre els centres d'art a Barcelona. En quin moment està ara l'Arts Santa Mònica?
Està en stand-by. Però estem treballant i preparant la programació de l'any que ve com si no passés res. De la reordenació que es pretén fer, estic segur que cal fer un reciclatge de moltes coses, però esperem que el Santa Mònica no sigui la víctima de tot plegat. El Santa Mònica no és el problema. Nosaltres no hem fet dispendi ni cultura espectacle. En els últims dos anys hem passat de 3 milions d'euros de pressupost a 1.700.000 euros. Per tant, ja ens hem adaptat a les retallades. Al projecte del Santa Mònica li falta encara desenvolupar alguns aspectes com el pedagògic i la internacionalització.
Per tant, quina és la sortida per al Santa Mònica?
És necessària la coordinació i la col·laboració amb els altres museus i centres d'art de la ciutat (de fet això ja ho practiquem de manera natural), però això no vol dir que perdem autonomia. El que em preocupa és que finalment la xarxa de centres d'art s'acabi fent més petita, després d'uns anys als quals ens hem dedicat a fer un créixer un sistema pràcticament des de zero. El que sí que cal és fer-ho tot més sostenible. En tot això, el Santa Mònica és un problema menor tenint en compte el seu escàs pressupost. També em preocupa que, des de la política, l'art no es vegi necessari.
