El millor de 2011 (I)

1. ‘Los pasos dobles', d'Isaki Lacuesta

Una polèmica Petxina d'Or que era, al mateix temps, l'afirmació de la maduresa expressiva d'un dels nostres cineastes més sorprenents. La mutació d'un biopic de François Augieràs (pintor, escriptor, enigma) en aventura transgenèrica sobre la comunió (i transformació) en l'Altre i el naixement de les llegendes.

2. ‘La piel que habito', de Pedro Almodóvar

Sorprèn que bona part dels espectadors consideressin que el cineasta estava canviant de pell, quan, en realitat, el que estava proposant era una summa onírica de les obsessions més fosques de la seva filmografia: la pel·lícula és tan filla de Buñuel, Hitchcock, Franju i Sirk com de La ley del deseo (1987), Matador (1986), Átame” (1990), Hable con ella (2002) i La mala educación (2004). El pla final té la signatura d'un mestre.

3. ‘Dispongo de barcos', de Juan Cavestany

El Mulholland Drive (2001) del posthumor espanyol: Cavestany parteix d'un vell curtmetratge codirigit amb David Serrano –El último golpe (2007)–, però n'altera el to per convertir-lo en el cor d'un enigmàtic malson urbà poblat de sonats que actuen com a danys col·laterals d'una tragèdia esquiva.

4. ‘Miss Tacuarembó', de Martín Sastre

Un musical catòlic i ultragai que marca el debut cinematogràfic de l'artista uruguaià Martín Sastre: un deliri kitsch amb cançons de tot un grup de culte –els argentins Miranda!–, referències a Cristal i Parchís i un sumptuós sentit de la forma.

5. ‘Mercado de futuros', de Mercedes Álvarez

Un documental indispensable per entendre per què ens trobem en una davallada espiritual sense aparent sortida: l'erosió de la memòria i l'especulació sobre un futur immaterial són els dos pols d'un discurs filosòfic, afirmat sobre poderoses imatges cinematogràfiques d'alt poder poètic.

6. ‘Diamond Flash', de Carlos Vermut

Potser el text inaugural del cinema espanyol del futur: no tindrà estrena comercial convencional, però la pel·lícula guanyadora del premi Rizoma, autogestionada i lliure, aviat estarà a Filmin i mostra la possibilitat del sorgiment de noves sensibilitats fora de la indústria. Aquí, bruixes, superherois, nenes desaparegudes i dones maltractades nodreixen una trama que no s'esgota en una primera visió. Atenció al repartiment, ple de actrius revelació.

7. ‘Open 24 h.', de Carles Torras

Un Viatge al final de la nit ple de ressonàncies inquietants que confirma Torras com un dels efectius a tenir molt en compte dins del nou cinema català. Aquí hi ha control del to, poesia fosca i, sobretot, un actor (Amadís de Murga) que s'enfronta a un personatge opac, però mogut per fortes turbulències interiors.

8. ‘Torrente 4', de Santiago Segura

La comèdia terminal, però tremendament sofisticada, que es mereix l'Espanya del futbol, les putes, la telerealitat i l'imprudent consum de cocaïna: la parella còmica que formen Segura i Kiko Rivera serà reivindicada en el futur com una de les grans troballes en la història de la comèdia ibèrica.

9. ‘Eva', de Kike Maíllo

Cosina germana del nen robot d'A.I. Inteligencia artificial (2001), la nena protagonista del debut de Kike Maíllo és un paradoxal illot de vida en un futur dissenyat sobre els rastres de la ciència-ficció humanista de Ray Bradbury. Una joia que el gran públic haurà de redescobrir... en el futur.

10. ‘La mitad de Óscar', de Manuel Martín Cuenca

Manuel Martín Cuenca mereix el títol de Director que Més Ha Crescut el 2011: dura, amb ecos de Antonioni i Lynch, aquesta història d'incest en una platja terminal és, amb permís de La piel que habito, el melodrama més malaltís que ha donat el cinema espanyol de l'any. Tot un triomf d'un creador que no s'ha adormit sobre els llorers.