Crítica
cinema
Kaurismäki fraternal i meravellós
Fa més de vint anys que van arribar des de Finlàndia les primeres pel·lícules d'un cineasta que, amb imatges austeres, traspuava una mirada àcida sobre la societat que es diluïa en la simpatia i fins la tendresa pels seus personatges: treballadors explotats o a l'atur, bohemis anacrònics, rockers sense futur. Passat aquest temps, Aki Kaurismäki continua més o menys fidel a una estètica despullada, tot i que potser s'ha fet més pictòrica, i a una mirada, malgrat que ell considera que, a mesura que s'ha tornat més escèptic i cínic, fa pel·lícules més toves. Ho va dir al darrer festival de Canes, on va presentar El Havre. Com si en el cinema que fa hi projectés, encara, una esperança en la humanitat. És tova El Havre? Sí ho és, ho és a la manera de Chaplin o d'una tradició del cinema francès portadora d'un realisme poètic i a la vegada social. Tanmateix, si ho és sobretot ho és a la manera del mateix Kaurismäki, que alhora fa que no ho sigui a través del seu humanisme humorístic sense sentimentalismes i discursos moralistes.
El cas és que Kaurismäki aporta amb El Havre una faula utòpica arrelada en el món actual. El protagonista és un escriptor que, exiliat a la ciutat portuària de Le Havre, ha renunciat a escriure per enllustrar sabates. Vivint entre el carrer, el bar de la cantonada i la casa que comparteix amb la seva dona, la gran Kati Outinen, Marcel Max (André Wilms, que va fer amb Kaurismäki La vida de bohemia) ensopega per atzar amb un nen africà que, escapat d'una batuda policial d'immigrants clandestins, vol retrobar la seva mare a Anglaterra. Tota una comunitat d'amics es posarà al servei d'una causa justa en aquesta pel·lícula meravellosa i, per què no dir-ho, d'una joiosa fraternitat.