Més Miró que mai

La Fundació Miró de Barcelona presenta, fins al 18 de març, després de la Tate Modern de Londres i abans de la National Gallery de Washington, una exposició d'una gran importància artística i social. Sota el títol Joan Miró. L'escala de l'evasió es presenten més de 150 obres, algunes de les quals de format excepcional, com el tríptic Blau,I,II,III del 1961, conservat al Centre Pompidou de París, i d'altres de tan significatives com La masia (1921-22), de la National Gallery de Washington, o la sèrie Cap de pagès català, del 1925, conservada en diversos llocs. Durant el mateix període, al Museu d'Història de Catalunya, s'exposen els cartells de l'artista, Joan Miró. Cartells d'un temps, d'un país.

Són dues exposicions necessàries, per a tothom, però molt especialment per a les generacions que no van viure amb Miró aquells anys, els anys de la Guerra Civil i del franquisme, abans i després.

Joan Miró és per al públic en general un pintor molt conegut, un abstracte pur, auster, quasi franciscà; un pintor amb música, amb color, amb poesia, que sap parlar als infants amb pintura, que ha cobert el segle XX. Aquests aspectes han fet oblidar de vegades de quina manera Miró ha traduït amb la seva obra artística cada moment de la seva època.

Ell era prudent i silenciós en públic. Per això a vegades s'ha oblidat el seu compromís social, quotidià, permanent. L'exposició dels cartells serveix d'introducció a la de la Fundació. El cèlebre Aidez l'Espagne del 1937, que va fer per donar suport al govern de la República, o el Volem l'Estatut, del 1977, serveixen per mostrar la coherència d'una trajectòria; de la trajectòria de tota una vida.

Miró tenia conviccions fortes que mostrava amb discreció però amb continuïtat. Era fidel a la cultura, la història i la vida de cada dia del seu país, les reivindicacions polítiques, l'afany de democràcia, de justícia. Els cartells de suport a les iniciatives culturals són nombrosos. Les seves preses de posició eren esperades i desitjades i ell ho sabia. Per això mesurava amb cura que no fossin utilitzades contra la seva veritable significació. Miró considerava que un artista havia de parlar amb pintura i que l'art havia de servir per dir alguna cosa notable a la vida, per ajudar els homes. Ho tenia prou clar: “Quan un artista parla en un entorn on la llibertat és difícil, converteix cada una de les seves obres en una negació de les negacions, en un deslligament de totes les opressions, tots els prejudicis i totes els falsos valors establerts”, proclamava el 1979.

L'any 1974 Miró pintava L'esperança d'un condemnat a mort, el cèlebre tríptic de gran format de la Fundació Miró de Barcelona, que tant va marcar la meva generació. Era la premonició del final d'un temps. L'any 1975 moria Franco i s'obria una nova era. Però aquell 1974 ha esdevingut el símbol de l'agonia criminal d'un règim que el 2 de març d'aquell any executava l'anarquista català Salvador Puig Antich. Miró signava el tríptic el 9 de febrer.

Aquest tríptic, de 2,67 per 3,51 metres cada panell, és emblemàtic i a ell sol es podria dedicar una exposició monogràfica. Miró va deixar que s'associés simbòlicament a l'execució de Puig, però no ho va manifestar explícitament. El principal motiu de cada panell és una línia negra que organitza la superfície blanca en la qual ha introduït una única taca de color a cada panell, vermella, blava o groga. La línia negra, gruixuda, regalima. Esquitxades negres travessen verticalment la part baixa de la tela mentre una taca de pintura blanca s'imposa al fons accentuant la gravetat i el moviment descendent de la pintura. Sabem que Miró havia posat molta creativitat en aquesta obra. S'ha comentat que potser ell mateix s'hi sentia autorepresentat; com tot mortal condemnat a mort algun dia.

Per entendre bé la relació entre l'art de Miró i la vida, la història del moment, sempre lligada a la seva poesia particular i a la idea de la contemplació de l'art, cal recordar un darrer tríptic, Focs artificials, de la Fundació Miró, gairebé contemporani del precedent, en el qual la pintura i la contemplació s'han alliberat en un esclat potent de vida fet de pintura llançada damunt la tela.