El pa i la sal

Per moltes fulles que ens hi posem, el repertori troncal que basteix el gros de les temporades de les orquestres simfòniques continua centrat en els mateixos noms. Però aquest gran repertori és el que suposa un major repte per als directors actuals, no només per les seves dificultats intrínseques, també per la multiplicitat de referents de tota mena de què disposa el melòman. En tot cas, és un repte ineludible, sobretot quan s'ocupa la titularitat d'una formació, perquè el nivell real es calibra més en aquestes obres bàsiques que no en els marges del repertori.

Pablo González proposa aquesta temporada dues sessions al voltant de Beethoven i Brahms (millor la conjunció copulativa que no pas el versus triat pels fantasiosos responsables de titular els programes) encetades per les sengles primeres simfonies on va quedar de relleu la versatilitat de la batuta de l'asturià. O de les mans, en el cas de Beethoven, en una lectura que segueix els cànons actuals, influïts per les lectures històricament informades: vibrant, dinàmica, un punt seca, però subratllant amb encert com les costures clàssiques comencen a estar sota tensió per la torrencial personalitat beethoveniana.

En la Primera de Brahms González va moderar el discurs ja des de la imponent introducció lenta. Atent a la densitat de l'escriptura sense caure en el parany d'un espesseïment excessiu del so, el director va graduar bé, excepte en les acceleracions intempestives del final, un discurs on només es podia trobar a faltar algun polsim de rubato expressiu. Una corda aguda acidulada i un metall susceptible de refinament recorden que encara hi ha feina per fer.