Vincenzo Consolo, el dolor i la lucidesa

Aquest passat dissabte va morir al seu domicili de Milà l'escriptor Vincenzo Consolo després d'una llarga lluita contra una malaltia incurable que, aquests darrers anys, li llevava l'alè però no li va impedir de treballar ni de continuar present en el panorama cultural italià. Aquest mes de febrer hauria complert setanta-nou anys.

Serà enterrat al seu poble natal, Sant'Agata di Militello, a la província de Messina, i d'aquesta manera haurà retornat, des de la capital que va adoptar-lo l'any 1968, a frec de les ones antigues, al terrer pairal, la vella i mítica Sicília, una terra que va estimar profundament i va narrar amb dolor i lucidesa al llarg de la seva producció literària. Sicília fou efectivament el punt des del qual Consolo va viure com a infant el feixisme i va contemplar, amb mirada lúcida i perspicaç, el món. Sicília ha estat la base operativa de moltes de les seves recerques i la pàtria d'alguns dels seus grans amics –com el poeta Lucio Piccolo o els escriptors Gesualdo Bufalino i Leonardo Sciascia–, que l'encoratjaren a escriure.

D'aquest últim, precisament, Consolo va heretar el seu compromís social, el sentit de responsabilitat moral i l'absoluta desconfiança envers la ploma posada, per servilisme o interès, al servei de la impostura. La insensatesa de la història i el poder, l'estupidesa d'una certa cultura catòlica, el desengany històric sofert pel món camperol, la denúncia de la barbàrie i la violència de la màfia, la destrucció del paisatge, l'acusació contra la corrupció, l'aïllament dels intel·lectuals o la responsabilitat d'una classe política abjecta han estat alguns dels temes sobre els quals Consolo ha escrit fent ús d'un llenguatge acerat i experimental molt particular, capaç de barrejar elements dialectals i arcaismes, fins a construir una sòlida obra barroca que no pot ser llegida a corre-cuita perquè requereix intel·ligència o una certa predisposició de l'esperit.

Després d'obtenir la llicenciatura en dret, va dedicar-se a l'ensenyament en escoles rurals i de muntanya, on va ser testimoni directe de l'emigració de tants sicilians cap a la península. A trenta anys va escriure la primera obra, La ferita dell'aprile, un entramat de petites històries ambientades en un poble sicilià sacsejat per les lluites polítiques i socials durant la postguerra. Pocs anys més tard, va guanyar una plaça de funcionari a la RAI i es va traslladar a Milà. Des d'aleshores viurà a cavall entre la Llombardia i Sicília. És, però, l'any 1976 quan escriu el llibre que el situa en el vèrtex de la literatura italiana, El somrís del mariner inconegut, on descriu la revolta camperola d'Alcara Li Fusi en els anys de transició convulsa entre un inic règim borbònic i l'adveniment d'un Risorgimento igualment injust. El protagonista d'aquesta novel·la, el baró Mandralisca, un home de ciència i un autèntic apassionat de l'art, és el mitjà que utilitza l'autor per donar veu al malestar del poble sicilià i a l'esperit popular traït i bandejat per les estructures polítiques. Aquest llibre complex fou brillantment traduït al català per Alexis Eudald Solà (1946-2001), amic personal de Vincenzo Consolo, en una traducció que va aparèixer pòstumament l'any 2006 a Proa i que feia molt feliç el mateix autor, tal com ell mateix va reconèixer el dia de la seva presentació, el febrer de 2007, a la Pedrera.

Posteriorment apareixeran altres obres de Consolo, la majoria de les quals encara no han estat traduïdes a la llengua catalana (Lunaria; Retablo, traduïda al català l'any 1989; Le pietre di Pantalica; Nottetempo, casa per casa; L'olivo e l'olivastro; Lo Spasimo di Palermo). Així mateix, Consolo fou autor de nombrosíssims articles periodístics apareguts en diversos mitjans de comunicació italians (Il Sole, La Repubblica...), sempre prengué partit davant la injustícia i l'abús. Fou també ell, juntament amb la seva esposa Caterina, qui va donar els primers consells i empara a l'escriptor napolità Roberto Saviano, amenaçat de mort per la camorra. Vincenzo Consolo ha rebut nombrosos premis i distincions pel conjunt de la seva obra.

Se sentí sempre molt acollit a Catalunya. Era un bon coneixedor de la realitat de la llengua i la cultura catalanes. Li agradava de freqüentar Barcelona, passejar pels carrers del Barri Gòtic, retrobar-hi els seus amics i els racons més autèntics. Havia vingut diverses vegades, amb motiu de la presentació d'alguna traducció de les seves obres o per pronunciar alguna conferència. No fa gaires anys, l'octubre de 2005, a l'Istituto Italiano di Cultura de Barcelona, reivindicava ardentment la memòria del nostre passat o la necessitat que els escriptors fossin uns entusiastes amb el sentit etimològic i diví del mot. O, més recentment, el febrer de 2011, apareixia un article seu a la revista L'Avenç (La força i la poesia de Levi). Alguns dels principals editors italians, com Mondadori o Sellerio, han anunciat ja l'aparició de noves obres de Consolo que apareixeran després del seu traspàs.