Una mirada malenconiosa al segle XX
Al final de La mirada d'Ulisses, film de l'any 1995 que possiblement és l'expressió culminant de la poètica cinematogràfica de Theo Angelopoulos, el personatge que interpreta Harvey Keitel plora desconsolat davant d'una pantalla en blanc. Aquest Ulisses modern, buscant unes primitives imatges perdudes dels germans Manakis, els primers cineastes dels Balcans, ha constatat la impossibilitat de tornar a casa i també de recuperar la innocència d'aquella mirada cinematogràfica dels orígens fent un viatge que el du fins a Sarajevo, que Angelopoulos fa present com el lloc de l'horror i el dolor on comencen i acaben les guerres del segle XX a Europa.
La primera vegada que vaig veure La mirada d'Ulisses va ser al Festival de Canes del 1995. Davant del seu final, que arriba després d'una odissea de tres hores d'intensa durada i quan encara ressona el crit de Harvey Keitel en saber de l'assassinat d'uns amics enmig de la boira espessa de Sarajevo, es va crear un silenci. He parlat amb altres que també eren en aquella sessió a l'Auditori Lumière en què va revelar-se la dolorosa bellesa de La mirada d'Ulisses. Cap sap dir quanta estona va durar aquell silenci, que va precedir una ovació tan clamorosa com catàrtica, però tots recorden una sensació semblant: la de sentir-se sol i a la vegada acompanyat, unit a la resta d'espectadors. Devastats i tan impotents com Harvey Keitel, encarnant un alter ego d'Angelopoulos, vam sentir-nos reconfortats per aquella colpidora manifestació de l'art, que ajuda a viure.
En saber la mort de Theo Angelopoulos, atropellat per una moto als afores d'Atenes quan buscava localitzacions per al seu nou film, he recordat vivament aquesta emoció lligada al descobriment de La mirada d'Ulisses. Me n'han revingut més, d'emocions, inspirades per les seves belles imatges, sovint misterioses com la boira que s'hi escampa i que ressegueixen els viatges, tant físics com interiors, de bona part dels seus personatges. També per les seves paraules, amb les quals construïa un discurs lúcid sobre la deriva de l'home i del cinema contemporanis.
Angelopoulos arrossegava la decepció d'una generació que va creure en la possibilitat de canviar el món i en el cinema com una eina de transformació. Per això, amb el temps, traspuava una malenconia conscient del fracàs dels projectes revolucionaris que van travessar el segle XX. Aquesta malenconia, però, que el cineasta considerava com la dignitat del sentiment, també arrelava en la consciència de les ferides perdurables de la història, el passat que sempre retorna, i del dolor de les guerres interminables.
En una visita a Girona, va comentar que va ser un nen de la guerra, atemorit per l'ocupació nazi, pels bombardeigs durant la Segona Guerra Mundial, per la guerra civil durant la qual es van endur el seu pare per afusellar-lo. L'home, que va ser donat per mort, va tornar, però Angelopoulos creia que sempre va buscar el pare, com ho fan els nens de Paisatge a la boira.
Les guerres, els exilis, les fronteres habiten els seus films, com ara El viatge dels comediants, Viatge a Citera, El pas suspès de la cigonya i L'eternitat i un dia. Les notícies de la mort expliquen que Angelopoulos preparava un film sobre la crisi grega. Tots els seus films parlen de crisis, però sobretot ens conviden a mirar i pensar a través d'unes imatges de llarga durada on no tot és a la superfície. Angelopoulos creia que el cinema és poesia i per tant un misteri.
