Commoció a la xarxa

Cada dia que passa és més evident: no serà fàcil conciliar la llibertat que exigeix internet amb la protecció de les dades personals dels usuaris i la defensa dels drets dels creadors. Aquest mes que ara acaba, amb el tancament de Megaupload, l'aprovació del reglament de l'anomenada llei Sinde, la suspensió del debat sobre les famoses SOPA i PIPA a les cambres legislatives nord-americanes i la presentació de les propostes de la comissària europea de Justícia, Vivian Reding, ha estat ben il·lustratiu d'això que dic.

El problema, ja se sap, no és tant l'objectiu com la forma d'assolir-lo. Tothom està d'acord en el lema que sintetitza la tesi de la comissària Reding: “Les meves dades són meves.” La controvèrsia sorgeix a l'hora de trobar la manera de fer-lo efectiu, aquest dret. L'emmagatzematge i l'anàlisi de dades personals és una activitat que no coneix la crisi i que registre uns índexs de creixement anual superiors al 30%. No és casualitat que la matèria primera amb què treballa sigui considerada el petroli del segle XXI.

Tot allò que fem a internet deixa petjada: les fotos que hi pengem, la música que sentim, els llibres que comprem, les pel·lícules que veiem, les cerques que executem... Sotmeses als analistes, aquest conjunt de dades, i moltes altres, tenen un valor immens per a les empreses comercialitzadores de tota mena de productes i serveis, que així poden trucar a la porta del client adequat sense equivocar-se. El que proposa la comissària Reding, si ho he entès bé, és que ningú no pugui analitzar les nostres dades sense un consentiment previ i que si en un moment determinat ho volem, puguem exigir a qualsevol empresa que ens oblidi, és a dir, que esborri completament les nostres dades i que ho faci de manera immediata. De moment, cap empresa o associació patronal no s'ha aixecat en armes contra el projecte de la comissària, però em sembla que la guerra subterrània no la podrà pas evitar. La lluita contra la pirateria resulta encara més complexa. Primer perquè costa de trobar el consens sobre la forma d'actuar contra els pirates, és a dir, les empreses i les pàgines web que fan negoci oferint, de manera il·legal, productes culturals sotmesos a drets d'autor. I, després, perquè hi ha poca consciència, entre els usuaris, que robar música, llibres o pel·lícules també és un delicte.

De cap manera la lluita contra la pirateria ha de limitar la llibertat d'expressió o la distribució d'informació a través d'internet, ni ha de posar traves a l'experimentació i la innovació, de tanta importància per al desenvolupament de la xarxa. Però tampoc no s'ha de permetre que res pugui ser venut de manera il·legal. És justament la dificultat de trobar una forma d'actuació que doni satisfacció a tots aquests requeriments el que ha fet retirar sine die aquella SOPA (Stop Online Piracy Act) i aquella PIPA (Protect Intellectual Property Act) que he citat abans.

Enmig del debat d'aquestes lleis, la policia i els jutges, després d'una minuciosa i llarga investigació, han clausurat Megaupload, una web de descàrregues il·legals amb milions d'usuaris. He sentit més reaccions en contra que no pas a favor del tancament. Ignoro si era fàcil i tècnicament viable bloquejar l'accés només als materials que s'oferien de manera irregular, evitant, així, perjudicar les persones i empreses que hi tenen allotjats uns arxius als quals de moment no poden accedir. No comparteixo, en qualsevol cas, l'opinió que no ha servit de res, tancar el web, perquè la majoria dels materials piratejats que s'hi oferien es poden trobar en altres llocs sense fer gaire res més que un parell de clics. I no la comparteixo perquè és el reflex, em sembla, d'aquell menyspreu per la feina dels creadors que justifica i empara la pirateria. No, els llibres, les cançons, les pel·lícules s'han de pagar. I més ara, que gràcies a internet hi podem accedir amb una facilitat i a un preu que mai no hauríem imaginat.