Groga i turquesa
El mite de la Girona grisa, fulminat en un matí. En realitat, Girona és groga i turquesa, o per ser més exactes, fluctua cromàticament “entre un groc tirant a taronja poc saturat i un blau verdós tirant a turquesa”. Aquesta és la conclusió de l'artista ciborg Neil Harbisson, després d'haver voltat una estona pel Barri Vell, dirigint des del Centre Cultural la Mercè –on aquesta setmana ha ofert també una conferència i un espectacle– una curiosa visita guiada a la ciutat que, ahir al migdia, va reunir mig centenar de persones disposades a descobrir quins són els colors dominants en aquesta ciutat. “Girona no pot ser grisa, perquè és molt difícil trobar el color gris, que no és res més que l'absència de to”, aclareix Harbisson, que amb els seus ulls veu en blanc i negre, però que amb l'ull electrònic que té connectat a la nuca pot escoltar un enorme ventall de colors que ja inclou els infrarojos i, aviat, els ultraviolats.
Abans de començar l'itinerari, Harbisson va repartir entre els participants uns cercles cromàtics que després van utilitzar per participar en una espècie de joc per determinar numèricament el color d'una paret, d'una llamborda o d'un esglaó de la catedral amb el màxim de precisió, com si es tractés d'una subhasta o un bingo de colors. Tenint en compte que cada color es correspon amb una nota musical, Harbisson també interpreta els sons com si fossin colors, i així va determinar que les campanes de la catedral sonen “blaves i liles”.
De la catedral van baixar al riu Onyar i a les seves cases multicolors que, en realitat, no surten gaire dels límits cromàtics que van del taronja al vermell de la terracota, al costat d'un riu que és “verd tirant a groc”. “Mai ho he vist un riu blau”, diu Neil Harbisson. Ni el Danubi.
