Eterns disset

És curiós com hi ha cançons que avalen la carrera d'un artista, però que al mateix temps aombren la resta del seu repertori d'una manera injusta i esbiaixada. Quan Janis Ian va escriure At seventeen tenia 24 anys, era el 1975, i el retrat d'aquella història d'una adolescent a qui li cau el vel de la innocència (“vaig saber la veritat quan tenia disset anys, / que l'amor era per les reines de la bellesa, / i per les noies de l'institut amb el somriure perfecte / que es casen joves i llavors es retiren) era el conte de l'aneguet lleig amb el qual es van identificar la majoria dels joves dels cinc continents. El ressò que va assolir va ser tan incontestable que difícilment podria alliberar-se de quedar-se captiva d'aquell èxit. I en part així va ser, com ho demostra el fet que hagin hagut de passar 34 anys perquè la seva veu s'hagi pogut escoltar per primer cop en un escenari d'aquest país. El cert és que a la cantautora, coetània de Joan Baez, Carole King i Linda Ronstadt, no era la primera vegada que una cançó li marcava el pas. Society's Child (Baby I've Been Thinking), una crònica d'amor interracial que va escriure quan només tenia tretze anys, va hipotecar els seus inicis fins que va aparèixer At seventeen. Ella, no obstant això, no ha deixat de cultivar l'ofici d'escriure cançons mantenint-se fidel a les seves conviccions i pensaments. A l'Apolo, la mateixa Ian feia explícita la seva sorpresa davant un auditori amb totes les cadires ocupades. “Ha estat una agradable sorpresa, pensava que seríem un centenar de vells amics”, va dir. El cert és, però, que als 60 anys, el cos menut i el cabell ja emblanquinat, Janis Ian conserva l'encís i la naturalitat d'una eterna joventut. El seu repertori, si cap, guanya encara més credibilitat amb la serenor que li concedeix la maduresa. I a l'hora de combinar els temes d'antuvi amb les cançons que ha fet noves com a nou fitxatge del segell Cooking Vinyl, es va fer palesa la constància amb què ha conreat la seva vocació des de l'escena del nou folk nord-americà. Fins i tot es va atrevir a invocar les grans dames del jazz –Fitzgerald,Vaughan i Simone– i a marcar-se un solo de guitarra en clau de blues. Fantàstica delícia.