Híbrids

Tot arribant “al ras” –com diria el poeta J.V. Foix– em vaig trobar que a l'entorn meu només hi havia híbrids. Els híbrids són aquelles coses, ens o fets que no són el que semblen i el que semblen no ho són; és quelcom d'indefinit en la definició, és allò que no té límits precisos malgrat que l'únic aspecte que té i ofereix són uns límits ben concrets.

Un híbrid biomòrfic és l'ornitorinc, aquell animal que pon ous i alleta la cria que en surt; el manierisme renaixentista italià i centreeuropeu que pintava des del foc les formes més concretes i precises; el modernisme català i europeu que perfilava amb gran i absoluta precisió lineal les passions més subtils i rebuscades. I també són híbrids tots els partits polítics actuals d'arreu, que tenen un poder real que els és impossible i són incapaços d'exercir i que opten per o determinen unes accions de govern que no tenen capacitat d'implantar.

Ens trobem al bell mig d'un món d'híbrids, realitats biològiques o culturals que no serien perjudicials per a res ni ningú si aquestes situacions d'indefinició, que per principi els justifica, fossin realment de transició d'una cosa a una altra just en el moment en què el deixar de ser implica ja que s'és quelcom de diferent. Els híbrids són el moment equilibrat del desequilibri que és tota realitat. L'híbrid, quan perd la funció nodal, es descompon, degenera, esdevé nefast i perjudica les noves realitats, impedint-los que es concretin en fruits precisos, clars i aptes.