Utopies i distopies de la imatge

“Llarga vida al nou ésser, llarga vida a la Nova Carn!”, s'escoltava al final de la visionària Videodrome (1983), pel·lícula de David Cronenberg que dibuixava un futur (immediat) on els mitjans de comunicació de masses llegien els desitjos ocults de la comunitat i proposaven noves formes de perversió-espectacle, mentre l'individu feia un pas evolutiu mitjançant la hibridació amb la tecnologia. La frase de Videodrome i el seu imaginari posthumà proporcionen un dels moments climàtics en el recorregut de l'exposició Pantalla global, que, comissariada per Gilles Lipovetsky, Jean Serroy i Andrés Hispano, es pot veure al CCCB fins al dia 28 de maig: si un s'afanya i hi va abans del 18 de febrer tindrà l'oportunitat de gaudir d'un vitamínic double feature expositiu amb la recentment guardonada Totes les cartes.

La cita de Videodrome dóna títol a una peça audiovisual signada pel belga Nicolas Provost, cineasta experimental que fa poc ha debutat en el terreny del llarg amb The invader (2011): a Long live the new flesh (2009) un seguit d'imatges de recents clàssics del terror i la ciència-ficció són sotmeses a un tractament visual que desestabilitza tot procés de reconeixement i transforma cada imatge en metàstasi, en malson polimorf que, de fet, provoca bastanta més angúnia que l'original.

Pantalla global, mutació en clau expositiva de l'assaig homònim publicat per Anagrama, dóna fe que la profecia de Cronenberg s'ha complert: ara mateix, tots estem en la primera fase de l'evolució que converteix la pantalla (o les pantalles) en nova extremitat anatòmica, però la clau en què aquí s'analitza aquest estat de la qüestió no adopta una forma apocalíptica, sinó sàviament impertinent (que no integrada): així, doncs, tampoc cobra la forma d'una acrítica obertura de cames davant els miratges de la tecnologia. Pantalla global és remarcable per molts sentits: d'entrada, pel seu sentit de l'espectacle, que, per exemple, aconsegueix resumir amb humor una història de l'star system que porta de les icones del Hollywood clàssic a les celebritats autocombustibles de l'era Youtube (la línia que va de Rodolfo Valentino a Tay Zonday i més enllà). La mostra també és la culminació d'una línia de programació del CCCB pionera en la integració de l'audiovisual en la reflexió sobre la contemporaneïtat: és un plaer apreciar els ressons de propostes precedents com El segle del cinema, Món TV, La ciutat dels cineastes i That's not entertainment.

Però el més interessant de tot és l'habilitat per deixar un marge al visitant a fi que extregui les seves pròpies conclusions sobre un procés ambivalent que mostra, per exemple, com la pantalla monolítica del cinema va poder ser instrumentalitzada pels totalitarismes, mentre que la multiplicitat de pantalles del present dóna noves eines d'activisme i reacció a la comunitat. També es qüestiona aquesta multiplicitat de pantalles quan el recorregut formula una pertinent pregunta sobre la naturalesa de la democràcia en una societat videovigilada. Pantalla global es tanca amb un gran cop d'efecte: una sala buida que s'omple amb una realitat augmentada que, entre d'altres coses, permet al visitant sentir-se dictador (virtual) per uns segons.

En la seva dissecció d'un voyeurisme global, l'exposició aconsegueix esquivar els perills de la imposició de la imatge a través d'una idea revolucionària i brillant: en realitat, Pantalla global no és una sola exposició, sinó dues. Al llarg del recorregut, els vídeos pujats pels usuaris a la web construeixen un enriquidor, plural contracamp dels grans conceptes que articulen el discurs, i converteixen l'espai en un univers en expansió permanent.