Tàpies en el cosmos de Dau al Set

Creador d'un llenguatge singular i revolucionari que l'ha consolidat com a mestre indiscutible, Antoni Tàpies és un referent internacional dins dels nous corrents artístics del segle XX. Un art, el seu, compromès amb la condició humana i la dimensió espiritual, resultat d'un llarg procés de reflexió sobre el concret i l'abstracte, envers l'home i la seva relació amb l'univers. Comença a pintar de manera autodidacta després d'abandonar els estudis de dret i una vegada superada una malaltia que el manté durant un període en convalescència. Les seves primeres creacions, fetes amb materials pobres i densitats matèriques, ja anuncien les realitzacions posteriors. A finals del 1946 (inici de la publicació d'Àlgol) l'atzar féu que entrés en contacte amb uns joves que mostraven inquietuds creatives semblants a la seva: el poeta Joan Brossa, el filòsof Arnau Puig, i els artistes plàstics Joan Ponç i Modest Cuixart. El setembre del 1948, tot junts confegiren la revista Dau al Set, publicació que va circular al marge de tot permís oficial i que es publicà fins a principis del 1956. La seva existència desigual cobrirà un període fonamental de l'art català contemporani, relligant les experiències prèvies a la Guerra Civil espanyola –les de l'ADLAN i el GATPAC– amb el surrealisme de postguerra i amb moviments experimentals internacionals com ara COBRA i l'imaginisme suec.

Aquells sis emprenedors, rupturistes i provocadors optaren pel surrealisme, la màgia i el subconscient, orientacions que implicaven un canvi d'actitud formal i ètica davant de les formes, i comportaven el reconeixement de noves veus creatives. Només la tria del nom indica la dimensió i l'empenta del seu propòsit: obtenir la setena de les cares d'un dau, aquella que la configuració mateixa impedeix. Des d'un dadaisme inicial i en front de tot sistema de valors socials establerts, la intenció d'aquelles voluntats provocà una forta reacció creativa alliberadora. Però aquesta convergència en la lluita contra el dirigisme del poder i el manierisme burgés es produí per catalitzar les forces davant de l'anèmic ambient cultural, tot i que cadascú tenia el seu bagatge i el seu tarannà. Combatien per una nova manera d'entendre i expressar el món, no pas per mimetisme, sinó per coincidència en els desigs i les capacitat de crear. Proper a la resta dels membres de Dau al Set, Tàpies desenvolupà un orbe d'éssers i espais onírics, pròxim a Miró, Klee i Ernst. Tot allò torbador i enigmàtic, alquímic i misteriós, impregnava unes obres carregades de tal tensió mística que esdevindran el punt de partida de l'expressivitat introspectiva de la seva obra futura. El Tàpies de les arquitectures nocturnes, de la geometria jeroglífica, de la fantasia espectral, és l'origen d'aquest diàleg entre la realitat visible i la realitat del coneixement tant característic de l'obra de l'artista. No hi ha dubte que la influència del misticisme oriental i les doctrines del zen van marcar ja des del començament una expressió que sempre s'ha situat en els estadis superiors del pensament. Dins d'aquella atmosfera, desenvolupà una subjectivitat nostàlgica en un clímax proper a la música de Wagner, Brahms i Stravinsky, i al ressò existencialista dels filòsofs Schopenhauer, Nietzsche, Sartre i Heidegger. Abans de la dissolució del grup, Tàpies se'n va deslligar per caminar individualment cap a la defensa d'un art transformador i iniciàtic, capaç de descobrir la veritat a través de la naturalesa de les coses.