Núria Masot
Escriptora
“No he enyorat mai res del que he deixat enrere”
Mirant el seu currículum, ha fet de tot. Té ànima renaixentista?
Més aviat sóc un cul inquiet. He fet el que m'ha agradat i de vegades ha sortit bé i d'altres no tant.
Va néixer a Palma...
Sí, perquè els meus pares hi
van viure cinc anys, per feina. Tots som catalans, de fet.
Però vostè escriu en castellà.
Perquè és com vaig ser escolaritzada, com tots a la meva generació. Entre altres llibres inèdits, tinc una novel·la escrita en català. Em venia de gust provar-ho. I és una comèdia, no és històrica.
Va exercir de periodista, oi?
Al Diari de Barcelona escrivia una secció que es deia Página Femenina. El 1969 encara era un món molt masclista... I també vaig treballar a Ràdio Barcelona.
I un temps va fer feina editorial, abans d'arribar al teatre.
He estudiat carreres com ara
dret i periodisme, però no n'he acabat cap. Vaig estudiar dos cursos de direcció a l'Institut del Teatre i em vaig afegir a un grup de teatre amateur del Poblenou,
Roba Estesa. Amb el temps ens vam professionalitzar.
I va dirigir la mítica sala Cúpula Venus, a la Rambla.
Sí, entre el 1979 i el 1986.
L'època de la Barcelona més underground. Allà hi van actuar Christa Leem, Pavlovsky, Loles León, Rubianes, Pep Bou, Oriol Tramvia... Per què va tancar?
Per ruïna total i absoluta.
Què va fer del 1986 al 2005, quan va publicar L'ombra del templer?
Anar a viure a Palafrugell, per feina. I després començar a escriure.
I també va començar a pintar?
No, perquè pintar ho he fet sempre, d'una manera més o menys pública. No pinto quan estic en un moment d'escriptura intensiu i hi dedico sis o set hores diàries.
I com és que escriu novel·la històrica amb gust de best-seller?
M'agraden les novel·les d'aventures i de sèrie negra, volia escriure sobre l'edat mitjana i, el més important, m'apassiona l'arquitectura romànica i gòtica, i buscant qui havia darrere de cada església i de cada ermita vaig acumular documentació i ganes d'escriure...
...una tetralogia, i ara publica el primer títol de la segona.
Tenia clar passejar-me per la Corona d'Aragó del segle XIII i dedicar un llibre a cada província catalana, a més de seguir la història d'un personatge fictici, l'espia Guillem de Montclar. Ara he escrit de la Catalunya Nord i després faré Balears, València i Aragó.
Tot i que ha venut milers d'exemplars i ha estat traduïda a 10 idiomes, enyora el passat teatral?
No he enyorat mai res del que
he deixat enrere.
Ni la Barcelona dels setanta?
Després de vint anys al Baix Empordà, Barcelona m'estressa.
