Crítica
pop
Interès creixent
“No és un disc de festa major”, admetia el músic en la presentació a l'Heliogàbal
Tota religió té els seus llocs sants. I si el pop català fos una creença, l'Heliogàbal seria la seva Meca. Molts dels grups que han esclatat darrerament han tingut el seu moment de glòria en aquesta petita sala de Gràcia. Per això és rellevant que Joan Dausà i Els Tipus d'Interès l'hagin omplert tres dies seguits (el darrer, el 28 de febrer). L'ambient en el primer dels recitals de presentació del seu debut, Jo mai mai, era el que flota quan estan a punt de passar coses.
Dausà no és un nouvingut en el món de l'espectacle. Versat en el teatre i la televisió, s'ha sabut envoltar de bons padrins per endinsar-se en la selva musical catalana. El disc l'ha enregistrat amb el baixista Martí Maymó (Manel) o el bateria Axel Pi (Sidonie), i en directe es fa acompanyar d'una formació bàsica, que dota les cançons de proximitat. Dausà explica històries desangelades, d'aquelles que ara en diuen “quotidianes”: “no és un disc de festa major”, ironitzava el músic a l'Hèlio, “però acaba amb un punt d'esperança”. M'hauria agradat, Truca'm o El senyor Sommer, inspirada en un conte de Süskind, tenen un aire de tragèdia en alguns moments gairebé còmica.
El músic de Sant Feliu de Llobregat és un autor amb talent per tocar la fibra, a més d'un cantant amb recursos. Tot i el vestit pop, els seus referents cal cercar-los en la cançó d'autor: Martina, per exemple, està inspirada en el personatge de La tieta, de Serrat. El piano condueix un espectacle que si peca d'alguna cosa és d'un ritme massa baix: tan sols cançons com Horòscop –on juga a fer de The Divine Comedy– o Parque Rosedal trenquen la tònica baladística. Amb una versió de l'Eye in the sky d'Alan Parsons (Ja no brillen mai) i l'estrena d'un inèdit amb veu i piano com a bis, En Teo va a l'escola, Joan Dausà es va consagrar, als ulls del públic més despert, com un tipus d'interès creixent.
