Anna Roig, cantant o escriptora?
És una rara avis. El seu bagatge musical no té res a veure ni amb el pop britànic ni amb el rock americà ni amb l'indie espanyol ni amb l'indie-folk català. L'Anna Roig beu descaradament de la seva imaginació i de la vella i la nova chanson, perquè una branca de la seva família prové de França, i després de passar l'adolescència a Sant Sadurní d'Anoia es va escapar a Lió a fer un Erasmus. Allà va trobar la font d'inspiració per omplir de textos els seus diaris, tot pensant que algun dia es convertirien en un espectacle de cançons. Entusiasmada amb la seva creativitat, es va matricular en una escola de música, a l'assignatura de chanson, on li van explicar que les veus mítiques com Édith Piaf, Jacques Brel o el sempre compromès Georges Brassens tot sovint començaven a cantar a partir d'un text. Primer sempre la lletra.
Així és com compon l'Anna Roig: té caixes plenes de llibretes farcides de lletres, fragments de diari i contes inventats, escrits en trajectes de tren, vespres de melancolia o moments de rauxa inspirada. De tant en tant li vénen melodies per pronunciar algun d'aquells textos, i llavors és quan els músics de la seva banda, L'Ombre de Ton Chien (l'últim vers de Ne me quitte pas de Jacques Brel), transporten les paraules a un punt a mig camí entre el jazz, la cançó, el folk i el pop.
Per això no ens ha de semblar estrany ni pretensiós que Anna Roig hagi publicat fa pocs dies un llibre de creació, titulat Tan de veritat com les coses que penso, les coses que m'invento i les coses que he somiat (Columna). L'artista ha recollit alguns textos inèdits en un volum il·lustrat per la dissenyadora còmplice i autora de la imatge dels seus discos, la Clara Tanit. I us el recomano. És fresc i poètic sense embafar. Irònic i tendre amb la vida. Imaginatiu i natural alhora. I sobretot, amb una musicalitat que voldrien tenir molts narradors, perquè no hem d'oblidar que en realitat l'Anna Roig és una cantescriptora.
