Manca d'ambició

Hollywood talkies explorava la memòria històrica per recordar-nos que en els anys trenta, amb el naixement del sonor, diversos cineastes varen intentar triomfar a les Amèriques. La pel·lícula mostra el costat pervers del somni americà i com la indústria espanyola sempre ha fracassat en els intents de conquerir-lo. Llums vermells de Rodrigo Cortés m'ha fet pensar en la lliçó de Hollywood talkies. Un cineasta espanyol decideix treballar amb dos vells pesos pesants, Robert De Niro i Sigourney Weaver, per realitzar una producció americana que és incapaç de traspassar els límits d'una sèrie B. És com si la vella tradició de José Antonio de la Loma o Antonio Isasi, centrada a omplir càstings amb velles glòries, per donar una dimensió internacional a uns productes mancats d'ambició, tingués la seva resposta. El problema de Llums vermells no radica en el gest de voler conquerir Hollywood, ni en el de maquillar la realitat per integrar-se en un cert sistema de producció, sinó en la seva manca d'ambició.

Rodrigo Cortés és un cineasta amb un bon domini de la posada en escena i amb idees visuals. Buried naixia d'una idea radical i de l'habilitat de mantenir una posada en escena exigent. La pel·lícula s'enfonsava quan la radicalitat dels plantejaments donaven pas a solucions convencionals. El mateix problema es planteja a Llums vermells, però s'agreuja pel seu desig de maquillar la producció i fer-la accessible a un mercat que no és el nostre. Planteja un dilema interessant entre la ciència i la pseudociència, entre la psicologia i la parapsicologia. Els protagonistes, una versió pragmàtica dels caçafantasmes, han de descobrir si els efecte paranormals són fruit d'un joc de posada en escena o de l'existència d'un misteri situat en el món del més enllà. El problema és que el dilema perd tota forma d'ambigüitat perquè el guió és previsible, perquè des del primer moment intuïm els secrets i els girs de la història. Cortés domina la posada en escena. Té seqüències rodades amb un cert virtuosisme, però el seu joc s'esgota perquè cau en les trampes que teòricament denuncia el guió.

Al final fa la sensació que el gran mag de la funció vol ser el mateix Cortès, però és tan poc hàbil per dissimular els seus trucatges que se'ns revelen com una simple obvietat des del primer moment.