Acció conceptual

Hi ha una pregunta que resulta imprescindible per enfrontar-se a aquesta pel·lícula: què ha volgut fer Steven Soderbergh, un dels més imprevisibles cineastes nord-americans actuals? D'una banda, si aquesta història d'espionatge i arts marcials pretén ser seriosa, la veritat és que no arriba enlloc, enfangada en estructures incomprensibles, aparicions vertiginoses de grans estrelles i una trama mil cops vista. Ara bé, si el que vol Soderbergh és fabricar una mena d'objecte conceptual, una fotocòpia desfigurada d'aquest tipus de cinema, llavors la cosa pot tenir el seu interès. Quin interès? Aquesta és la segona pregunta, i la resposta resulta dubtosa: no és el mateix jugar aquestes cartes amb un material com el de The girlfriend experience, el seu experiment anterior, que fer-ho amb el cinema de gènere, on Sodebergh sempre queda a mig camí de tot (i si no, vegeu la saga Ocean).

Sigui com sigui, Indomable és una pel·lícula estranya. Un no es pot creure que Soderbergh vulgui fer simplement un thriller d'acció i intriga amb una lluitadora professional, la impertorbable Gina Carano. Però quan mira el resultat, quan veu que l'estratègia de menysprear la trama i els personatges per tal de crear atmosferes i escenes tancades sobre si mateixes no funciona, quan comprova que l'intent de fer una sèrie B d'art i assaig resulta escabellat, tampoc veu enlloc una altra sortida per a un film tan absurd com aquest. He dit absurd? Doncs potser aquí resideixi l'únic interès d'Indomable: el retrat d'un univers enrarit, gairebé kafkià (Soderbergh és autor d'una pel·lícula sobre l'escriptor), on res és el que sembla, ni tan sols la mateixa pel·lícula. Llàstima que això no s'hagi portat fins a les darreres conseqüències i quedi en un assaig tímid i inofensiu.