Fronts lingüístics

Ni la construcció d'una paròdia de novel·la negra amb un fil més aviat tènue ni la precipitada resolució del cas d'assassinat d'un psicòleg al País Valencià impedeixen que l'entretingut joc lingüístic de Fronts oberts flueixi de forma natural. En realitat, la reflexió sobre la llengua per atrapar el lector és un recurs que el polifacètic Pau Vidal (Barcelona, 1967), traductor, escriptor i fanàtic creador de mots encreuats, ja destil·lava a Aigua bruta, guardonada amb el premi de Literatura Científica 2005. Ambdues novel·les comparteixen el narrador protagonista, el filòleg reciclat en informal agent de policia Miquel Camiller, un nom que evoca el d'un altre lletraferit inquiet, Andrea Camilleri, del qual l'italianòfil Pau Vidal n'és el traductor al català. Ell en té la culpa, que ens ho passem tan bé amb les novel·les de l'inspector Montalbano.

Del mestre sicilià, Vidal en manlleva l'habilitat de dibuixar els personatges a través de com parlen i l'agilitat per barrejar registres i variants amb desimbolta harmonia. Fronts oberts vessa idees a través d'entrades del diccionari i notes, algunes de les quals li serveixen a l'autor per clavar una bona puntada de peu a l'estat lingüístic del país, amb passatges tan il·lustratius com aquest sobre els Mossos: “A l'hora de la veritat, el cos té tres llengües de treball: el castellà, majoritari entre la tropa; el català, més abundant en els càrrecs intermedis, i el catanyol entre els comandaments.”

Si bé Barcelona no és el Chicago dels anys vint, la ciutat esdevé el convincent escenari central on ambientar-hi una intriga que té la literària plaça del Diamant com a campament base. Al cor de Gràcia, el nostre investigador accidental –un recurs potser no gaire original– viu amb la centenària padrina Francina, que devora novel·les policíaques i teixeix complicitats amb una camaleònica becària amant del manga que, per ella mateixa, té prou suc per acabar tenint una novel·la pròpia.

Sense ser tan estripat com Irvine Welsh, amb qui compateix el sarcasme i el tema de la novel·la Crime, però buscant alhora l'alè més reflexiu d'un altre escocès com és Philip Kerr, Pau Vidal juga amb el gènere i ens convida a una lectura frenètica esquitxada d'un irònic escepticisme.