“Voldria ser a Carrickfergus”

Un dels malentesos més arrelats a la cultura literària que hem heretat del segle XX és l'equivalència establerta entre modernitat i dificultat textual. Aquest equívoc ve de T.S. Eliot i ha projectat una llarga ombra de sospita sobre la modernitat de la poesia de figuració realista i de textualitat més oberta i clara. Per aquesta raó, no ha estat fins fa relativament pocs anys que s'ha començat a entendre el projecte de modernitat de poetes com Robert Frost, Robert Graves i Robinson Jeffers.

Tot això té molt a veure amb la mala recepció que ha tingut l'obra de Marcel Riera fins ara. Amb el llibre Llum d'Irlanda, Riera ha guanyat per unanimitat el premi Carles Riba, però com a poeta ja hi era, en el sistema literari. Havia publicat dos poemaris: Lluny (2006) i L'edat del coure (2008), que havien passat sense gaire pena ni glòria, tot i que són tan bons com el llibre que publica ara. Els crítics van identificar un discurs de realisme líric i literalment van passar. Altres, ben intencionats, no van veure la profunditat dels llibres.

Llum d'Irlanda és un llibre excel·lent però molt subtil. És un llibre aparentment explícit, obert i clar. Ara bé, no us deixeu enganyar perquè també és un llibre de gran fondària i complexitat, molt més que altres en què la formalització de text tira més cap a l'hermetisme.

Per exemple, el títol mateix del llibre, on la llum es refereix a la llum real dels països del nord i, paral·lelament, ens remet al coneixement que ens ve d'estudiar els lligams entre el cas irlandès i el català, i també ens remet a la llum lírica que irradien al món els grans poetes irlandesos del segle XX, com ara Yeats, MacNeice, Kavanagh, Heaney i Mahon. Un altre exemple seria el primer poema del llibre, El principi de tot a Carrickfergus. És l'inici real del viatge poètic de Riera per Irlanda, però també el topònim està carregat de sentit, perquè al·ludeix al lloc on va desembarcar Guillem d'Orange per assegurar els interessos dels protestants angloparlants el 1690, a la famosa cançó popular tan plena de nostàlgia irlandesa i al poble on MacNeice va passar la seva infantesa.

Llum d'Irlanda recull la crònica artística del profund viatge del poeta. Un viatge per la Irlanda física i real, amb tota la seva exuberància i misèria. Un viatge cap als irlandesos, és a dir, cap a l'altre, cap a l'alteritat, cap al no-jo. Un intens i respectuós recorregut pels costums, les creences i els valors dels irlandesos. Un viatge cap a la literatura irlandesa, sobretot a partir dels dos gegants que enceten la modernitat en aquell país, W.B. Yeats i James Joyce. En aquest sentit, cal recordar que Riera, tal com recomanava Eliot, ha creat ell mateix la seva tradició literària, a la qual es va adscriure ja fa anys, justament a partir de referents anglosaxons com ara Auden, Larkin i altres.

Un viatge, en definitiva, cap a l'interior del poeta i el seu món, per intentar assolir un grau més alt d'autoconeixement i, més tard, mirar d'establir els lligams profunds que acaben vinculant el jo i el no-jo. El llibre té un clar to elegíac perquè el tema central és la lluita vitalista del poeta per no cedir davant la desoladora consciència que tot és efímer. I per la seva banda, el jo i el no-jo queden entrellaçats per allò que comparteixen (una pàtria dividida, el bilingüisme forçat, l'aïllament...) i per aquelles coses que Riera voldria que compartissin (el patriotisme, l'amor per la cultura, l'actitud contemplativa...).

Un deu.