cultura

Crítica

clàssica

Òptiques diferents

El progrés en la praxi interpretativa derivada de l'extensió, més enllà dels conjunts especialitzats, de les aportacions dels criteris historicistes –com tot, ja se n'ha trobat un nom: interpretacions històricament informades– ha afectat molt més la manera d'abordar l'obra de Beethoven que la de Brahms, malgrat esforços puntuals, com els de John Eliot Gardiner. Aquesta dicotomia va tornar a posar-se de manifest en la continuació d'aquest petit cicle dedicat als dos compositors que Pablo González ofereix amb l'OBC, del qual no sabem si culminarà el curs vinent, almenys amb les dues simfonies brahmsianes restants.

Amb petites variacions, els comentaris són semblants als realitzats en l'entrega anterior. En el cas de la Simfonia núm. 2 de Beethoven vam tenir una lectura nerviosa, atlètica, ben fibrosa, més seca que amorosida (amb un so emaciat que va restar poesia al larghetto), i en què l'articulació no sempre va tenir la claredat que el tempo adoptat demanava, amb la consegüent inintel·ligibilitat de moltes figuracions ràpides. A la Segona de Brahms, l'acostament de González va ser més convencional, amatent al caràcter d'una partitura que enganyosament pot semblar pastoral quan està recorreguda per tèrbols corrents subterranis. Una respiració una mica més àmplia de la batuta no hagués anat malament, sense que això no resti mèrits a una lectura rigorosa que va tenir en el moviment lent el seu zenit emocional. El rendiment de l'orquestra va estar un graó per sota de l'ofert als últims convidats. Deixant de banda la eternitzada falta de concertino fix, va sorprendre veure al programa tants músics col·laboradors. No hi ha prou plantilla ni per a Brahms?

OBC
Director: Pablo González.
Auditori, 9 de març


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.