El greu oblit envers Pi de la Serra

Francesc Pi de la Serra va iniciar la seva carrera ara fa 50 anys i complirà 70 anys d'aquí a cinc mesos. Admirat per Caetano Veloso (que el cita en una cançó), Pablo Milanés (que va escriure amb ell l'himne de Pallassos Sense Fronteres), Silvio Rodríguez, Paolo Conte, Joaquín Sabina i altres artistes de renom, va ser el primer gran cantant d'Els Setze Jutges i l'ànima del primer grup de rock en català, Els 4 Gats, nascut mig segle enrere. Si aquest país valorés els seus creadors culturals com se'ls valora sovint a l'estranger, aprofitaria els dos aniversaris que Pi de la Serra commemora aquest 2012 per reeditar els seus discos (com pot ser que mai no s'hagi pogut trobar en compacte ni una quarta part dels que ha enregistrat?), publicar els textos de les seves cançons i una biografia d'ell, difondre en edicions especials els seus programes de televisió sobre cançó i els seus espais de ràdio sobre blues, muntar una exposició amb la seva col·lecció de guitarres, etc. Però aquest país, entre l'autoodi i l'amnèsia, ignora l'enorme aportació de Pi de la Serra, com va oblidar-se d'Ovidi Montllor, al qual ha combregat quan ha estat mort, perquè en necrofília sí que som una de les primeres potències mundials. Serem mai un país normal mentre no fem el que fan els països normals, com tractar els seus grans artistes com mereixen ser tractats quan són vius i no pas quan han mort?

Ara Pi de la Serra, Quico per als amics, acaba de publicar QuicoLabora, un disc magnífic amb divuit cançons, que ha enregistrat amb la complicitat d'Amadeu Casas a les guitarres i de Joan Pau Cumellas a les harmòniques. Diu el diccionari que laborar és treballar prolongadament en una cosa. Quico labora. Fa mig segle que treballa prolongadament en la cançó amb una originalitat singular, tot i que les noves generacions no se n'hagin assabentat perquè la ràdio i la televisió que diuen que són les nostres no difonen la seva obra.

Pi de la Serra va presentar divendres a Girona el nou disc amb Casas i Cumellas a la sala La Planeta. El públic, entusiasmat, va vibrar amb la passió pel blues del trio, va riure amb els comentaris del cantant, va aprendre història a través d'anècdotes, i va comprovar que Pi de la Serra té molta personalitat com a compositor i com a intèrpret. Combinant cançons antigues amb temes instrumentals de blues i alguna peça nova en què es nota que encara té coses a dir amb gràcia i lucidesa, Pi de la Serra va enfilar un concert marcat per unes versions extraordinàries de Passejant per Barcelona, L'home del carrer, Una tarda qualsevol i La cultura.