Mor l'escriptora Teresa Pàmies
L'autora de llibres com ‘Testament a Praga', ‘Quan érem capitans' o ‘Gent del meu exili' havia col·laborat amb el diari ‘AVUI' des de la seva fundació
Era mare de l'escriptor Sergi Pàmies i vídua Gregorio López Raimundo
L'escriptora i periodista Teresa Pàmies ha mort aquest dimarts a l'edat de 92 anys. Va ser la gran cronista de la Guerra Civil i, sobretot, de l'exili català amb obres com Quan érem capitans o Gent del meu exili. Va col·laborar amb el diari AVUI, la revista El Temps i Catalunya Ràdio, entre d'altres mitjans. La Generalitat li va atorgar la Creu de Sant Jordi l'any 1984 i el 2001 va rebre el premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Teresa Pàmies era mare del també escriptor Sergi Pàmies i vídua de l'exsecretari general del PSUC Gregorio López Raimundo.
Nascuda a Balaguer el 1919, Pàmies va iniciar de ben aviat el seu compromís polític a les Joventuts del PSUC. Va ser precisament aquesta militància que la va dur a iniciar la seva carrera com a escriptora. Durant la Guerra Civil, amb tots els nois al front, elles els van rellevar en la redacció de la revista del partit.
Les seves idees comunistes la van dur a l'exili, (del 1939 a 1971), i a perdre el contacte amb la seva mare i germans. Després d'una temps a França, on va passar per un camp de concentració i va ajudar a la resistència, va marxar a llatinoamèrica, on va viure a la República Dominicana, Cuba i Mèxic. En aquest país va passar vuit anys i es va llicenciar en Periodisme.
Poc abans del 1950 va tornar a Europa i es va instal·lar a Praga, on va treballar a Ràdio Praga amb programes en català i castellà. Posteriorment, es va traslladar a França fins que es va instal·lar definitivament a Catalunya. Fruit de l'experiència a la capital de l'actual República Txeca, va escriure Testament a Praga, amb què va guanyar el premi Josep Pla l'any 1970 i el Crítica.
Cronista de l'exili
L'escriptora també va plasmar les seves vivències a l'exili en obres com Quan érem capitans (1974), Va ploure tot el dia (1974), Gent del meu exili (1975), o Amor clandestí (1976-1998), on evoca la relació clandestina amb la seva parella Gregorio López-Raimundo, militant antifranquista que viu sota una identitat falsa. Fruit d'aquesta relació va néixer el també escriptor Sergi Pàmies.
Altres obres que destaquen en la seva prolífica carrera són Jardí enfonsat (1992), I Premi de la Institució dels Lletres Catalanes); Quan n'érem refugiats (1975), Dóna de pres (1975); Records de la guerra i de l'exili (1976), i Una española llamada Dolores Ibáurri (1977), biografia de La Passionària. La seva última obra publicada ha estat Cròniques de comiat (Empúries, 2000).
A més, Pàmies va col·laborar en diversos mitjans de comunicació com el diari AVUI, des dels seus inicis l'any 1976 i fins el 2009; a les revistes Presència i Serra d'Or, i a Catalunya Ràdio. Alguns dels seus articles es van recollir en els llibres Opinions de dóna (1983) i La vida amb cançó. Cròniques radiofòniques (1999).
El guardó més important que ha rebut ha estat el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (2001), màxima distinció de les literari català, que només una altra dona, Mercè Rodoreda, ha rebut en els seus 38 anys d'història.
A més, el 1984 Pàmies va rebre la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya i el 2000 la Medalla d'Or al mèrit artístic de l'Ajuntament de Barcelona.
Fonts de la família han explicat que no hi haurà cap cerimònia de comiat públic.
