Per sempre capitans
Mai no va acceptar la derrota. Per aquest motiu la seva posició personal sempre va ser de força. A diferència d'altres exiliats o d'altres militants que van emmudir en l'acceptació que no hi havia res a fer, que la resistència era inviable, Teresa Pàmies va mostrar una estètica de la resistència que va ser un dels components més destacats del seu estil, del seu caràcter. Recordo que en una conferència sobre Barcelona, que jo presentava a la Virreina, Teresa Pàmies va evocar el dia de l'entrada dels nacionals a la ciutat. Amb altres membres de la Joventut Socialista Unificada van intentar preparar diferents sabotatges a les tanquetes franquistes que entraven per la Diagonal. Quan van assumir que les escaramusses eren suïcides, van desistir. Ho explicava amb tot el cor i tota la impotència, sense arrogància, però amb convicció guerrillera.
Escoltant aquests records, em venien al cap els protagonistes de moltes de les seves històries, herois orgullosos de ser-ho, romàntics en un món que esclatava com mai ho havia fet. M'imaginava la jove rebel carregada d'ideals, una dona del seu temps que no es resignava a un paper convencional a la rereguarda. Si calia lluitar, Teresa lluitava. Si calia dir les coses com calia dir-les, no li tancarien la boca tots els projectils i bombes de la maquinària militar. En alguns moments havia pensat que era per la seva condició de comunista. En altres, pel fet de ser una dona de Balaguer, de la terra ferma, acostumada a les dificultats de la natura. I com el paisatge d'on provenia i com la ideologia que la va acollir, Pàmies era d'una peça. D'aquesta manera escrivia. No ho feia per lluir-se –que en sabia molt, d'escriure– sinó per explicar històries, per canviar el ritme del seu temps. Quan li preguntava com estava la seva mare, el seu fill, l'estimat Sergi Pàmies, em recordava el compromís que Teresa havia tingut amb el nostre diari, on va col·laborar fins a l'últim moment que les seves condicions intel·lectuals li ho van permetre. L'escriptura va ser, també, la seva vida.
Va ser la manera de comunicar amb tots nosaltres, el seus lectors devots. Teresa va escriure amb el seu pare Tomàs, va narrar l'experiència amb el seu marit –el dirigent comunista Gregorio López Raimundo– i va ser tronc d'una nissaga de creadors, que continua amb els seus fills. Una estirp de la qual se sentia molt orgullosa després de tantes dècades de clandestinitat, misèries i calamitats. L'exili a Praga i a París, el retorn a començament de la dècada del 1970, les dificultats i perills del darrer franquisme, i la Transició i les expectatives d'una certa estabilitat es van reflectir en les seves obres, però el seu cor continuava, fort o nostàlgic, dins els anys revolucionaris.
No crec que la nostra societat cultural hagi estat justa amb la Teresa Pàmies escriptora. De seguida li van col·locar l'etiqueta per poder-la dur al racó. L'estil directe i efectiu està vinculat amb el realisme i amb el periodisme. Pàmies no volia floritures, assumia el compromís de l'escriptura com una voluntat de militància estètica. Títols com ara La filla del pres, Testament a Praga, Quan érem capitans, Dona de pres i Amor clandestí són el millor testimoni d'una època, però també estan escrits amb grapa. Alguns dels seus últims èxits, com ara Nadal a Porto i La filla del gudari, tenien un delicat aire decadentista, d'una gran bellesa.
Teresa Pàmies escrivia amb sentiment, no acceptava la posició neutra de l'escriptor, de la mateixa manera que no va abaixar els braços en el moment de lluitar. M'agradarà recordar-la amb un sentit de l'humor sempre present, riallera i bonica. Tenia caràcter, però no era grandiloqüent. Hem perdut una de les nostres mestres i una persona que va viure amb la cara alta, com va lluitar.
