Novel·la
Rosa M. Bartroli Joval
La memòria i la pluja
Té 37 anys. És una dona normal, com tantes altres. Es diu Mariona Saravia Franquesa. Treballa a Nova York en el sector audiovisual. La família, que ja ha arribat a la tercera generació d'una nissaga d'arquitectes, viu a Barcelona amb el record ben present de les genialitats arquitectòniques de l'avi Marcial. Una trucada telefònica amb la veu de la mare com a protagonista sacseja la vida normal i corrent de la Mariona, que torna a casa. Aquest viatge precipitat farà que la protagonista de L'estiu de la pluja, l'última novel·la de Robert Saladrigas (Barcelona, 1940), s'enfronti a circumstàncies tant familiars com personals complexes. I tot això passa en un estiu no gaire llunyà, mentre cau la pluja, que es mostra en totes les seves intensitats i que esdevé símbol i presència inquietant en aquesta història.
L'estiu de la pluja és una novel·la plena de passats difícils d'explicar, de desafectes intensos, de dificultats de comunicació, de renúncies traumàtiques, de fugides, de sentiments de no pertinença a cap lloc...; en definitiva, aquesta obra dibuixa un món en què el desconeixement que tenim dels altres és enorme, però d'un mateix també. La Mariona aprofitarà aquest viatge per poder respondre's algunes preguntes que, si en coneixes la resposta, et permeten mirar al teu voltant lliure sense sentir el pes de l'ofec que provoca el desconeixement.
Qui són els altres?
La Mariona vol saber en el sentit més profund del terme, vol saber qui eren, en realitat, els avis, ja morts; el pare, que ara està malalt i que té por; la mare, tota una desconeguda; en Daniel, el germà, amb qui només comparteix els cognoms, i ella mateixa.
Com si estigués sota l'influx de la pregunta de l'escriptor nord-americà Jim Harrison que encapçala el llibre i que diu “com podem viure amb el que no sabem?”, la Mariona Saravia Franquesa es mou pels escenaris familiars, per les cases pairals de Viladrau, topònim real, i Sotalesfonts, topònim fictici, per buscar i remenar, però les peces per completar el trencaclosques familiar o bé s'han deformat amb el pas dels anys o bé ja no hi són. Només en queden rastres, pistes, intuïcions, informacions que no li arriben ni en primera ni en segona versió, opinions d'aproximacions que l'acosten al seu objectiu de coneixement.
Amb L'estiu de la pluja, Robert Saladrigas ha escrit una novel·la familiar, plena de volums i formes, la de la nissaga Saravia Pucarull, una família amb uns personatges que han viscut junts però que s'ignoren, que parlen però que no es comuniquen. L'estiu de la pluja és una novel·la de pes amb personatges ben dibuixats i que no s'obliden amb facilitat: l'àvia Cèlia, una dona analfabeta que aprèn a llegir de gran i que es converteix en una gran lectora fins que, molts anys després, abandona amb radicalitat els llibres, i que es casa amb el Marcial, un arquitecte argentí amb una gran projecció professional i a qui, sense conèixer ningú, se li obren misteriosament totes les portes quan arriba a Barcelona. Relacions sorprenents que potser amaguen pactes inconfessables, que els han permès conviure durant molts anys.
Robert Saladrigas, que ja ho havia fet a Sóc Emma (1983), veu el món a través dels ulls d'una dona mentre construeix un personatge femení creïble i molt sencer. Un personatge que, a mesura que transcorre la novel·la, pren consciència de la seva realitat, dels clarobscurs de la seva vida, que sap prendre decisions i que s'adona de la impossibilitat d'escriure la història dels altres perquè la memòria és un pou sense fons que mai no es pot acabar d'omplir. Ni tan sols amb les gotes de la pluja que cauen, constants, en ple estiu.
