La pedra en la barricada

“Maleeixo la poesia concebuda com a un luxe cultural per als neutrals.” La frase és del poeta Gabriel Celaya, i resumeix a la perfecció la filosofia artística d'Obrint Pas. Ser l'espurna que encén la flama i la pedra en la barricada: aquest és l'objectiu d'un grup amb una trajectòria de gairebé vint anys, que viu ara una segona joventut amb el setè disc, Coratge (2011). La banda valenciana va presentar un nou format acústic, en un concert a l'Hospitalet que va servir per començar a escalfar els motors d'una possible gira per teatres de cara a l'any vinent.

Algunes de les seves cançons tenen un fàcil trasllat a l'acústic, com ara Lluna de plata, Dakar i I si demà no tornarà, per a la interpretació de la qual van disposar de la col·laboració de l'acordionista basc Xabi Arakama. En altres moments l'operació resulta més complicada. El nucli fundacional del grup (Xavi Sarrià, Miquel Gironès, Robert González i Miquel Ramos) assumeix el repte, amb la guitarra a la mà, amb l'afegit d'alguna percussió senzilla i l'eterna dolçaina. Marcant distàncies amb el hardcore i el punk, cançons com ara La vida sense tu i Del sud prenen matisos nous, sense la secció de vents en clau jamaicana o les bases electròniques. Prescindint de l'embolcall festiu, les cançons arriben d'una altra manera. Entre els moments remarcables cal citar la majestuosa Al país de l'olivera, un tema en què es mostra la influència d'Al Tall i a la versió del qual hi va contribuir el violoncel·lista Javier Huertas. Les combatives Viure i Som van ser especialment corejades, igual que La flama, erigida en un himne de reivindicació de la llengua comuna dels Països Catalans. El poble continua en moviment.