Una petita esperança

Stephen Daldry sempre m'ha semblat una mica pesat. És d'aquells directors –com Joe Wright, per exemple, però en un altre sentit– que semblen sentir-se amb l'obligació de proporcionar al públic grans sentiments, grans històries, això sí, molt íntimes i sofisticades. Nens que volen ballar i topen amb un entorn poc comprensiu (Billy Elliott), joves en plena educació sentimental (El lector), i fins i tot Virginia Woolf com a jove sensible i turmentada (Las horas). El problema és que aquests temes tan íntims i delicats agafen, a les seves mans, un aire grandiloqüent, com si ens volgués donar a entendre sense interrupció que som davant d'un director important. Doncs bé, Tan fuerte, tan cerca, potser la seva història més humil, és també la que li ha permès fer la seva millor pel·lícula fins ara.

I no és que es pugui dir que el tema era lleuger: l'11-S i les seves conseqüències. L'estratègia de Daldry i el seu guionista, Eric Roth, consisteix a extirpar qualsevol contextualització política al tema per tal de reduir el seu radi d'acció a allò que queda després del cataclisme. Tenim un nen que enyora el seu pare, mort aquell dia fatídic, i que vol recuperar-lo simbòlicament a través d'una aventura, d'aconseguir una clau que ell li va mencionar i saber a què el condueix. Amb estructura de conte iniciàtic, amb moments de gran intensitat emocional, és una llàstima que Daldry acabi cedint a la convenció i dilueixi la pel·lícula en un poti-poti sentimental molt propi del seu estil. Però tot plegat, amb els seus encerts i les seves febleses, dóna esperances perquè la seva carrera adquireixi camins allunyats de la solemnitat i més pròxims a una veu propera i càlida.