Primavera de cançó

La cançó compromesa és un gènere que mil cops s'ha volgut mort i enterrat, i mil cops ha reaparegut. Barnasants és un dels pocs espais on hi té un lloc natural, i ho demostren propostes com les de Cesk Freixas i Pau Alabajos, que van presentar-hi una producció de la qual en quedarà constància en un disc en directe.

Tots dos van defensar el seu repertori amb veu i guitarra, buscant, segons van dir, l'essència de la cançó. El repte és majúscul: per molt bona que sigui la matèria primera, és complex mantenir el tempo del recital durant dues hores, a no ser que, a més de bon compositor i cantant, el qui s'ho proposa sigui també molt bon instrumentista. El del Penedès i el de Torrent es defensen amb les sis cordes, però no excel·leixen, i aquest és potser el seu punt feble. Perquè de cançons n'hi ha, i el públic se les ha fet seves. D'Alabajos van ser molt corejats temes com Inventari o Tinc una mania inconfessable, i de Freixas, Diuen –reivindicació del cantautor en temps de renúncies– o La petita rambla del Poble Sec. El jove cantautor va estrenar un tema nou: Cançó per l'Abril, una versió en clau segle XXI del No és això de Llach que sembla dedicada a les mitges tintes de l'autodenominat Govern dels Millors. Hi va haver temps per reivindicar els clàssics: d'Ovidi Montllor van sonar Ais –per cridar a la vaga del 29 de març– i La samarreta. I de Raimon i Llach, Al vent i L'estaca. El moment més àlgid, dos himnes: Abril de 1984, de Freixas, i Utòpics, ideialistes i ingenus, d'Alabajos, convertida en emblema d'una Primavera Valenciana en vies d'escampar-se arreu dels Països Catalans. Primavera –també– de cançons.