Moebius, l'immortal

No crec que dir això sigui exagerar gens: els Na'vi d'Avatar (2009) mai no haurien cavalcat a cavall dels seus alats Toruks si, 34 anys ençà, un enigmàtic cavaller anomenat Arzach no hagués solcat els cels d'una de les més grans revolucions de la historieta europea sobre una criatura blanca, oníricament emparentada amb la memòria dels pterodàctils. El 10 de març passat moria Moebius i, amb ell, el seu àlter ego també magistral, Jean Giraud, responsable gràfic de les aventures del tinent Blueberry: no sols tot aficionat a la historieta estava de dol, perquè també moria un dels més grans inspiradors de nova imatgeria fantàstica en el món del cinema.

Jean Giraud, Moebius, tenia una filmografia respectable, però també hi ha una carrera més difícil d'avaluar: la de la influència directa (però no sempre confessa) que les seves obres
–i les d'alguns dels seus més grans companys de la generació Metal Hurlant– van tindre sobre una generació formada en la lectura d'historietes europees per a adults en un moment en què el desenvolupament de la indústria dels efectes especials possibilitava fer amb la imatge en moviment allò que aquells revolucionaris –Moebius, Druillet, Caza i tants d'altres– proposaven dins dels límits de la vinyeta. Un exemple: quan tothom celebrava la idea de Terry Gilliam de convertir els gratacels en vaixells corsaris a El sentido de la vida (1983), molts lectors recordaven que Caza havia forjat aquella imatge poètica molt abans en una de les seves col·laboracions a Metal Hurlant.

Moebius va estar a punt de debutar com a dissenyador de producció i autor de l'storyboard en un projecte nonat: l'ambiciosa adaptació del Dune de Frank Herbert que planejava Alejandro Jodorowsky i en la qual hauria pogut aparèixer Salvador Dalí fent d'emperador galàctic. Finalment, va ser David Lynch qui va dirigir Dune (1984) i Ridley Scott qui va poder presumir d'haver reclutat per primer cop il·lustradors i historietistes europeus a l'hora d'articular la textura visual de la seva pionera Alien (1979), on Moebius dissenyaria uns vestits d'astronauta en el punt equidistant entre la memòria de Jules Verne i l'estètica del Kurosawa més marcial.

L'any 1982, el traç lliure i flexible de Moebius va cobrar vida a Els amos del temps (1982), de René Laloux –un cineasta amb prou coneixement de causa per fixar-se, també, en l'obra gràfica de Roland Topor i Caza per a altres projectes d'animació–, però el que va adoptar la condició d'autèntica fita va ser la seva participació en la primera pel·lícula (presumptament) de síntesi: el Tron (1982), de Steven Lisberger, on l'autor francès va vitaminitzar els dissenys tecnològics d'un altre gegant –Syd Mead– amb el component místic, eteri i líquid que, més tard, continuaria
desenvolupant a Abyss (1989), de James Cameron.

Mentre preparava el projecte del Dune de Jodorowsky, Moebius havia fet amistat amb un tipus que també va exercir un paper clau en el cinema fantàstic d'aquells temps, el guionista Dan O'Bannon, que tot just acabava d'escriure el fundacional Dark Star (1974), de John Carpenter, i que acabaria signant clàssics com ara Alien i Morts i enterrats (1981). Junts van fer una historieta inoblidable: The long tomorrow, una barreja de ciència-ficció i sèrie negra en clau hardboiled que va galvanitzar la imaginació de l'Scott de Blade runner (1982), i del William Gibson de Neuromante, i que Luc Besson va samplejar, tot comptant amb dissenys de Moebius, a El cinquè element (1997). Sí, el moment actual del cinema fantàstic deu a Jean Giraud potser el més important: un
jaciment de troballes genials que encara no s'ha exhaurit.