Innocència i experiència

Primum vivere, deinde philisophare, diuen els antics, o sigui (tradueixo pels de ciències, si els cal), primer viure, després filosofar, i per filosofar s'entén l'activitat discursiva intel·lectual en general, inclosa l'artística. La qüestió és un clàssic de la preceptiva moral sobre la formació dels joves, al capdavall sobre un aprenentatge que potser seguirà –i no sé si en el millor dels casos– una corba de creixement atenuat en el transcurs del temps, però que els més savis no deixen d'insistir que dura tota la vida.

En tot cas, en els diversos sentits, les vides de sants, tot sigui dit de la manera més genèrica, proporcionen paradigmes davant dels quals cadascú s'hi veurà reflectit com li convingui, o a la seva manera. Atenció, sempre, a Liechtenberg (que cita Auden): un llibre és un mirall, i un ase no s'hi veurà mai reflectit com un apòstol.

En els Cants d'Innocència i d'Experiència, sentencia Blake: “i no es veu cap joc / al camp que s'enfosca.” Com si en l'emocionari elemental de la saviesa el joc s'exclogués de les certeses, i calgui recordar la sentència socràtica: “només sé que no sé res.” Però aquest saber/ no saber prové de la vida o de la filosofia? Anem, tal com dèiem, a les vides de sants. En un cantó Catul, Villon, Celini, Genet esprement la vida en la sensualitat o el crim, i potser tenen formació o potser la supleixen amb un talent extraordinari que més d'un caurà en la temptació pseudoromàntica de dir que prové de les vivències, ai, aquí hem de ser escèptics: de criminals i d'amants n'hi ha molts, en el món, però entre aquests, quants estan capacitats per la poesia? Sigui com sigui, de cap manera tots.

A l'altra extrem Emily Dickinson, Lovecraft, Espriu, tancats en un despatx, sense veure món, amb prou feines rebent les visites d'un cercle més o menys reduït. Són aliens a l'experiència? En el sentit en què es diu experiència en l'etapa convencionalment formativa de la vida sí, sens dubte, però en una dimensió més àmplia la cosa no està tan clara. L'experiència es pot centrar en un aspecte de la vida i girar l'esquena a d'altres, com fan els místics amb la sensualitat primària i els cràpules amb l'elevació espiritual, tot i que els extrems acaben tocant-se.

I la precarietat? La no-experiència també és una forma d'experiència? No faltarà qui digui que l'experiència de la contemplació d'una paret blanca en la cel·la d'un monestir zen –o posats a dir, en la cambra de casa teva– no és inferior en si a la de l'orgia més estripada. L'experiència és en qui la reté, no en l'ens que la provoca, com diria el mestre zen, el savi assenyala la lluna i el neci mira el dit.

Marca la diferència substancial entre Joan de la Creu i Teresa de Jesús el quietisme contemplatiu de l'un i la frenètica activitat fundacional de l'altra? Entre el viatge a l'Infern de Genet i la immobilitat de Lovecraft dins d'un altre Infern pot ser, per tant, que al capdavall no hi hagi tanta diferència, cosa que no priva de recomanar als joves que no deixin de viure i d'estudiar, que no deixin cap d'aquestes dues coses per concentrar-se exclusivament en l'altra. El primum vivere, deinde philisophare cal ponderar-lo, per tant, cap a un equilibri just d'acord amb necessitats, possibilitats i circumstàncies. No calen extensos i profunds pensaments per concloure que l'evolució lògica elemental presenta gairebé un tòpic: per reducció d'oportunitats, la davallada física propicia el creixement mental. Però tampoc no és clar: la ment també es fa vella, l'intel·lecte és una capacitat que declina, i la possibilitat de dedicar-hi més temps no n'assegura el resultat. No menyspreem, per tant, l'oportunitat d'ampliar l'experiència en temps senils.