Què em critiques?

Pregunta que pot semblar contradictòria, paradoxal o incongruent llançada des de les planes d'art del suplement Cultura: Encara existeix la crítica d'art? I en el cas que encara n'hi hagi, quin paper té, ara? Consulto un crític d'art, Ricard Mas. En primer lloc em situa el concepte històricament: “La crítica d'art es un gènere literari qua va néixer amb Diderot i la il·lustració i la seva funció és fer de pont entre l'artista i el públic.” Perfecte. Mas obre el camí cap a l'interrogant: Fa la critica de nexe entre la creació i qui l'ha de gaudir? Em respon: “En els últims anys, els crítics d'art s'han transformat en comissaris d'exposicions i han esdevingut tant o més protagonistes que els creadors, usurpant una mica pel seu paper.” Aquesta reflexió em porta a un seminari en què vaig participar a la UdG sobre crítica i premsa. Quan els vaig demanar els seus objectius, gairebé tots van respondre que aspiraven a ser curadors. D'una quarantena d'alumnes, només un d'ells volia exercir la crítica als mitjans de comunicació.

Passem a parlar de la premsa, un dels aparadors on ha exercit la crítica clàssica. El meu parer és que la crítica ha anat perdent força a mesura que els diaris han reduït l'espai dedicat a l'art. Mas diu: “Ara, els diaris i les revistes especialitzades no fan crítiques d'art, fan ressenyes. I és curiós com la crítica de música, de teatre, de dansa continua a la premsa exercint-se en sentit estricte, cosa que no fa l'art.”

Canvio de registre i parlo amb el degà de la reflexió artística: Arnau Puig. “Ara no es pot parlar del que vols, però no perquè hi hagi censura, sinó perquè la realitat artística que es porta et ve servida.” Té raó l'Arnau Puig, la crítica, en el sentit d'indagar i detectar noves tendències, està mediatitzada per les imposicions de gabinets de premsa, de la força de la moda i d'un poder mediàtic que fins i tot penetra a les xarxes socials, territori que tots creiem que és molt més lliure del que és. Diu Arnau Puig: “A les èpoques de l'impressionisme, el fauvisme, el cubisme, el surrealisme, la crítica era precisament això: crítica. Es detectava un corrent i se'n parlava. Normalment per criticar-ho. Així els noms de les tendències solen venir dels motius pels quals els criticaven.” Efectivament, el fauvisme ve de fera, per la manera tan agressiva de pintar i els colors tan encesos. Als impressionistes se'ls recriminava que només pintessin impressions.

Puig, de qui es poden llegir les reflexions en aquest suplement i, a més, a www.arnaupuig.comanegra.com, també lamenta la falta de risc. El crític, per la seva naturalesa, ha de fer propostes noves agosarades, però això cada cop es troba més limitat perquè el mercat aposta per valors segurs. “Si jo proposés a un galerista fer una exposició, posem pel cas, sobre artistes matèrics, el primer que em demanarien seria que hi fiqués un Tàpies. No pararien atenció en la resta per interessants que fossin.”

Contacto amb una altra crítica, Pilar Parcerisas. Em diu que la crítica continua, que sempre hi haurà crítica mentre hi hagi qui faci una valoració argumentada d'un treball artístic. “El que passa ara és que la crítica d'art s'ha diversificat. Ja no es tracta només d'escriure un article, es pot fer crítica també en format d'exposició o utilitzant altres fórmules.”

Pilar Parcerisas reivindica el paper de la crítica. Cal que hi hagi debat perquè existeixi interès per la creació. “La crítica ajuda la gent a conèixer l'art, si la crítica es dilueix es fa cada cop més gran la distància entre l'art i el públic”, diu Parcerisas. L'especialista en art conceptual creu que, a la premsa, la crítica s'ha substituït per la informació. “Si la informació política dóna peu a la reflexió més profunda als diaris, per què no passa el mateix en l'art?” Parcerisas també lamenta que no hi hagi a Catalunya publicacions especialitzades que puguin donar cos al clima artístic del país.

A aquestes observacions de persones ben qualificades caldria afegir el mea culpa que se suposa que hauríem de fer tots els que escrivim d'art: no som prou entenedors. S'ha parlat sovint del llenguatge críptic de les crítiques d'art. Potser sí, però, al meu parer, més críptiques són les instruccions de qualsevol electrodomèstic.

Per tant, responent a la pregunta d'inici de l'article, la crítica d'art continua viva tot i que el distanciament amb el públic és més gran. I qui és el gran damnificat d'aquest allunyament a banda del crític i el públic? Doncs l'artista. El creador mai no ha deixat de fer el que sent, però el problema que té ara és que la traducció simultània que ha representat la crítica pateix unes certes distorsions. Per bé de l'art i l'artista, que es revifi la crítica d'art.