cultura

Quadern de cinema

‘Extraterrestre', de Vigalondo, proposa una nova manera de mirar la catàstrofe i esbossa estratègies de supervivència per al cinema

Apocalipsi, ara

La pel·lícula de Vigalondo acaba dient moltes coses subtils sobre
el narcisisme contemporani

Fa uns dies, em vaig trobar amb una d'aquelles arquetípiques situacions desagradables que, de vegades, es creuen en el camí d'un crític: vaig coincidir amb un director de cinema espanyol del qual m'havien agradat pràcticament totes les pel·lícules menys l'última. Havia escrit favorablement d'algunes, però el cas és que també vaig publicar, al seu moment, una crítica desencisada de la darrera. Inevitablement, ell només semblava que recordava aquesta i em va caure una esbroncada en què aquella crítica semblava que complia el paper de punta d'iceberg d'un problema més gran: la presumpta hostilitat, general i sostinguda, de la premsa cap al conjunt del cinema produït a l'Estat espanyol. “Si seguiu així, el cinema espanyol desapareixerà en menys de deu anys”, em va dir. El director en qüestió –l'obra del qual és, crec, essencial per entendre alguns canvis d'estètica i sensibilitat en el discurs del cinema (mundial) de les darreres dècades– feia algun temps que era fora del país. Li vaig dir que, en absència seva, havien passat algunes coses. Algunes coses interessants. D'entrada, jo em resistiria a ser pessimista quan encara tinc recent el plaer que m'han proporcionat pel·lícules com ara Los pasos dobles, d'Isaki Lacuesta, i Mercado de futuros, de Mercedes Álvarez. Però potser el més important és que, en els últims mesos, hagin sorgit propostes solidíssimes al marge d'una indústria que sembla que es resisteix a moure fitxa quan els vells paradigmes necessiten ser revisats: treballs com ara Dispongo de barcos i El señor, de Juan Cavestany, Diamond flash, de Carlos Vermut, i el projecte, encara en fase de rodatge, del col·lectiu Los Pioneros del Siglo XXI sembla que parlin d'un futur flexible, permeable a un relleu generacional, capaç de contraposar moviment creatiu on la indústria de l'audiovisual, ara mateix, ofereix por i paràlisi.

Que no ens cegui l'optimisme, perquè també hi ha males notícies, gairebé incomprensibles: que Tele 5 hagi ajornat sine die el rodatge d'El niño, el nou projecte de Daniel Monzón després de Celda 211 (2009), és inquietant. Qualsevol cinematografia es moriria per estrenar, com més aviat millor, el nou treball del director d'un fenomen de recaptació de les dimensions de Celda 211 i ja fa tres anys que estem sense un nou Monzón.

Dins d'aquest context tan particular, hi ha una figura que sembla que se situa a mig camí del model de cineastes de la generació de Monzón –disposats a lluitar per l'èxit exportable dins de la indústria– i dels nous cadells capaços de crear a la intempèrie: Nacho Vigalondo, orfebre de la ficció (odio l'adjectiu) sostenible en temps d'apocalipsi econòmic, capaç de rodar una microtrilogia de ciència-ficció amb imatges domèstiques o de jugar de manera brillant fora de camp en un curtmetratge com ara Domingo, que semblava que portava la llavor del que ara és Extraterrestre, pel·lícula portàtil d'invasions alienígenes que acaba dient moltes coses subtils sobre el narcisisme contemporani, la relativitat dels impactes sentimentals i sobre la dignitat de la retirada.

De la mateixa manera que Los cronocrímenes no era, en el fons, una pel·lícula de viatges temporals –sinó la història d'un tipus que, com el James Stewart de Vértigo (1958), reconstruïa i destruïa la seva fantasia sexual–, Extraterrestre sembla que s'interessa més per la intrusió aliena del personatge de Julián Villagrán en un replà d'escala amb molta mar de fons sentimental, que pels ovnis que esbossen una amenaça sobre el cel de Madrid. Extraterrestre no és una broma: és una miniatura que porta xifrat un món i, també, una manera d'entendre el present però, sobretot, una proposta pel futur (del cinema espanyol).



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
MÚSICA

Pearl Jam, a Barcelona després d’un mareig de preus dinàmics

BARCELONA

Liddell i Baró d’Evel sota el volcà francès a Avinyó

Avinyó
Xavier ‘Xevi’ Sala i Costa
Il·lusionista

“Un artista ha de seguir dalt de l’escenari mentre el cos aguanti”

Santa Cristina d’Aro
cultura

Mor l’artista d’avantguarda Gerard Sala als 82 anys a Sant Joan de les Abadesses

música

L’holandès Tom Kerstens obre el 21è Festival de Guitarra Girona Costa Brava

Girona
música

La 17a edició del Vijazz porta Hiromi, Cory Henry i Lizz Wright a Vilafranca

vilafranca del penedès
Crítica

Una gravetat aleatòria

ARTS EN VIU

L’espectacle més gran de Dagoll Dagom, com a inici del comiat

BARCELONA
música

Mishima, Magalí Datzira, Ernest Crusats i Magalí Sare actuaran al terrat de La Fàbrica de Celrà

celrà