Una veu sincera
No puc evitar reflexionar sobre la frase que em va dir Mark Davyd, mànager britànic de la rockera mallorquina Maika Makovski, quan conversàvem sobre la trepidant escalada de l'artista: “Gràcies al fet que el seu anglès no té gens d'accent, està entrant en el mercat europeu, Gran Bretanya, els EUA i Canadà. Al públic li sembla una veu sincera. No es plantegen d'on és.”
La gran credibilitat de Maika Makovski en els ambients alternatius internacionals i la confiança que em desprèn Mark m'obliga a rendir-me a l'evidència. Però em fa pensar. Mark insistia que a d'altres grups que han triomfat a l'Estat espanyol costa de creure-se'ls quan canten, com a la Russian Red (un nom com aquest tampoc no ajuda gens a entrar als Estats Units!).
I jo em pregunto: pot arribar un gal·lès o un escocès, amb un accent marcadament dialectal, a triomfar? Mark em deia que el concepte de local band no existeix en anglès. Ni tampoc el de grup nacional, perquè qualsevol cançó en anglès pot vendre als antípodes. Però quin és l'anglès oficial per al rock? El centralisme lingüístic és propi de totes les cultures. A l'Estat espanyol, ¿recordeu cap hit de cap cantant pop que tingui un accent marcadament gallec, basc, navarrès o català? I en català? Podem presumir dels èxits en mallorquí de Maria del Mar Bonet, Ja T'Ho Diré i Antònia Font, i de Raimon i Obrint Pas en valencià. Deu ser que som més comprensius? Si pensem en els pocs lleidatans i cantants de les Terres de l'Ebre que han triomfat, se'n pot dubtar.
Em queda una pregunta més: la percepció de la sinceritat des del públic depèn de la credibilitat de l'accent? Si és així, un altíssim percentatge de cantants que canvien de llengua estan condemnats al fracàs. Per què tants grups catalans tenen la seva parròquia a casa nostra cantant en anglès o en castellà? Tenir el nostre accent els fa més creïbles? I encara més: són sincers?
