‘Blitzkrieg'

No hi ha cap mena de dubte que, d'ençà del seu primer llibre, Clavar-ne una al mall i l'altra a l'enclusa (1996), l'obra d'Ernest Farrés Junyent (Igualada, 1967) ha anat revelant-se com una de les més personals, interessants i suggeridores del nostre panorama poètic. Si bé amb el que va dedicar a Edward Hopper (2006) va fer un pas endavant inqüestionable, bo i assolint una molt notable projecció internacional amb sengles traduccions a l'anglès i a l'italià, crec que és amb el seu darrer recull, Blitzkrieg (Meteora), que aquest autor arriba a la plena maduresa, que és com dir que estem davant del llibre on explota més i millor totes les capacitats tant del seu imaginari com de l'instrument de què es val per afaiçonar-lo.

A Blitzkrieg l'autor practica a consciència l'atac llampec o sorpresa sobre l'enemic, és a dir, sobre qualsevol forma de poder –o discurs, o llenguatge, o creença– que ens impedeixi ser nosaltres mateixos. Davant les creixents dificultats per forjar-se una identitat en un món global dominat per les tecnologies de la informació, Ernest Farrés se sotmet a una extrema vigilància per detectar falles i clivelles per on s'escolen o fracassen els nostres intents relapses.

Ras i curt, concep la pràctica de la poesia com a forma inclement d'autoanàlisi i alhora de vivisecció del món que ens fa i desfà, i el vers com l'escalpel més eficaç i eficient per desentranyar qualsevol forma d'alienació. És, doncs, una poesia fortament ideologitzada que aspira, per paradoxal que pugui semblar, a deslliurar-se de qualsevol forma d'ideologia, i cada poema no és sinó la crònica d'aquest procés d'alliberament.

Com s'ho fa? Duent a terme atacs sorpresa i envestint qualsevol nucli temàtic –no li fa por passar res per l'adreçador del vers, i en conseqüència cada poema ens sorprèn amb qüestions que mai no creuríem que poguessin abordar-s'hi– bo i concentrant totes les forces en algun punt de la seva vulnerabilitat. Per exemple, com ho fa a La batalla de l'opinió pública fa molt temps que està perduda: “És estranya la història / del meu país. És clar. / Un país que nosaltres / anomenem país / i a fora ho desaproven [...] ha de portar una càrrega / de traumes important / que no ens ajuda a entendre'l / com es mereix.” Per això despista el lector, i se l'endú per les branques –és un mestre consumat de la falsa digressió– abans de clavar-li l'estocada final. Aparentment inconnexa o cubista, aquesta és una poesia que cal saber enfocar per trobar-hi el fil conductor i treure'n l'entrellat.