Somnis i faules de la vida

Sobre l'evolució dels darrers anys de la poesia de l'escriptora andorrana Teresa Colom (Seu d'Urgell, 1973) es podrien fer moltes conjectures. Després de més de deu anys de la publicació del seu primer llibre en una petita editorial andorrana, els dos últims mostren amb claredat una sèrie de constants que defineixen el seu estil, les imatges evanescents al costat del tractament del dolor, el vitalisme com a superposició d'una fragilitat que omple molts dels versos. L'últim poemari, La meva mare es preguntava per la mort, completa i fins i tot matisa el que ja es manifestava a On tot és vidre.

Les figures dels animals del llibre anterior (una papallona sense ales, un lleó que sembla un lleó, una aranya que sembla una aranya, els cucs a la fruita, els peixos i una beluga perseguida per un ós afamat) s'han convertit en metamorfosi en les formigues, la gasela, els pollastres esquarterats, una tortuga que ataca un ocell en un estany i els llops. Les personificacions ens obren la percepció d'un territori oníric on la mort d'una amiga o les figures familiars ens envien cap a unes faules existencialistes d'una estranya bellesa. Són les imatges de la pietat les que transformen les escenes naturals en un pou d'espiritualitat, sovint esfereïdores. El tractament estilístic, versos sense puntuació, les cesures i fent servir l'asíndeton d'una manera rotunda, atorga als poemes una sensació de majestuositat, aliena de tot efectisme. El poema Foc exemplifica el que la poeta traça al llibre: “la meva mare es preguntava per la mort / mentre esquarterava un pollastre / jo que no passava dels fogons li vaig dir / «sentiràs el mateix que ell» / ara tinc la seva edat / i m'inquieta tant el foc com la caixa / només quan penso com abans que m'eduquessin / trobo absurda la por de la clausura i de les flames”.

Al llarg de la seva obra –aquest és el seu cinquè llibre–, Teresa Colom ha fet servir l'elegia per plasmar racons autobiogràfics i melangiosos. La narrativitat d'alguns dels poemes encara reforça més un territori crepuscular, on la vivència rebrota nítida. És magistral el poema inicial, on la pietat esmentada adquireix una dimensió desoladora de la ciutat: “el venedor pakistanès ofereix roses tristes / els clients del restaurant li giren la cara i interposen la mà / l'home de la camisa blanca cabell negre i pell llunyana els destorba / entra en un bar de copes on els combinats estoven les parelles i ven sis roses / roses captaires que accepten la voluntat...”

Teresa Colom pertany a la generació de poetes catalans que s'ha fet en els recitals. Escoltar-la és una experiència diferent, més ara amb els poemes magnífics que està gestant. La psicologia i la mort, la maternitat i la bellesa, el punt de surrealisme de la realitat i la musicalitat –destacada per Palol al pròleg, conformen un univers, que té veu pròpia, l'exigència màxima que ha de tenir un poeta. El nou llibre confirma les expectatives. Superb.