Crítica
cinema
Memòries d'una ciutat xinesa
Jia Zhangke, un cineasta fonamental dels nostres temps, ha aportat en el segle XXI una sèrie de ficcions i documentals –al capdavall, els seus films fan evident que el cinema és una barreja d'una cosa i l'altra– que testimonien els canvis a la Xina durant els últims trenta anys: Plataforma, Plaers desconeguts, El món, Naturalesa morta, 24 City.
A Historias de Shanghai, reculant una mica més
en el temps, reuneix el testimoni de divuit persones vinculades a Xangai que, a partir de la diversitat dels seus records personals, van traçant una memòria col·lectiva de la ciutat portuària i la resta del país des dels anys trenta: revolucions polítiques i culturals, guerra civil, exili i flux de població.
A partir d'un moment, concedint espai a l'imaginari, Zhangke introdueix el cinema a través d'imatges de films, de testimonis de directors, com ara el gran Hou-Hsiao-Hsien, i també d'actrius. És una manera de fer present que el cinema recull memòria, però que a la vegada en crea. Que el cinema reflecteix realitat, però que alhora en construeix a través de documentals, de films de propaganda, de ficcions. A Historias de Shanghai hi ha moments commovedors, com ara quan una dona explica que, a la dècada dels trenta, el seu pare va ser un comunista que van condemnar a mort. Quan van executar-lo, ella estava al ventre
de la mare. No el va conèixer. Només en té unes fotografies. Un periodista va fotografiar-lo mentre el duien a l'execució –el rostre de l'home sembla somrient–, i després de ser executat. El cas és que Zhangke va recollint una diversitat de memòries personals que configuren una multiplicitat de relats que contraresten la tira-nia de la història oficial.
Un treball extraordinari.