Miquel Barceló i Alberto Manguel, al Pompidou

El 2 d'abril passat vaig assistir a un diàleg entre l'escriptor Alberto Manguel i l'artista Miquel Barceló en un cicle entorn de la creació artística a la sala petita del Pompidou, a París. Durant una hora i mitja, que em va passar rapidíssima, van recórrer la trajectòria de Barceló: dels quaderns de viatge a les obres monumentals. A la pregunta de Manguel: “Quan dónes una obra per acabada?”, Barceló va dir: “Només quan surt del taller.” Llavors, l'autor argentí va recordar el seu venerat Borges, que deia que una obra només s'acaba per religió o cansament, i Barceló va afegir que també per fatalitat...

Acostumat des de molt jove a l'elogi, a Barceló no li agrada i l'esquiva tant com pot. Quan Manguel li va dir que escriu molt bé, ell va replicar que llegeix encara millor. L'artista va mostrar imatges que il·lustren les seves paraules. El pas del temps, els tèrmits com a vanitas de la nostra vida efímera, l'atzar, l'experimentació, la dedicació i el coneixement de l'ofici de pintar.

En aquesta mena d'actes, les preguntes son tòpiques i no aporten res. En canvi, una senyora en va fer una de molt interessant. Va comparar l'obra de Barceló amb el Gènesi. I la idea funciona. Si Déu va haver de donar nom a les coses, els grans artistes han fet el mateix a través de l'art. L'obra de Barceló és un intent per donar nom al món que l'envolta. I també per no repetir-se quan pot caure en el parany de l'èxit, de la fórmula fàcil, el gran mal de l'artista contemporani quan la llum del focus el paralitza.