Les paraules més dures

Rellegeixo l'epíleg de Les paraules alades, el volum “de textos dedicats a la poesia i al seu entorn” que Narcís Comadira va publicar el 2011. Recordant Auden, hi escriu que la literatura no fa que passi res, assenyala que és la formalització màxima del llenguatge i que “com tota Forma, opera en regions íntimes... Commou, altera, seda, excita, obre escletlles en el granit més dur”. De granit també en parla a En lloança de les pedres rebeques, pel meu gust, un dels millors poemes de Lent. També hi trobem el basalt, el marbre o fins i tot la pedra familiar de Girona i, primer de tot, una referència a la pedra calcinal, que va cantar Auden, si bé les que lloa ell són més dures: “Simbòliques també en certa manera /d'allò que no es corromp, d'allò que queda, que no passa /com passa tristament la nostra carn.” El granit, per exemple, “no permet que l'aigua o que la neu hi excavi balmes... solament es trenca”. Però l'art potser sigui una pedra encara més dura. Mirin què escriu a Paisatge amb ruïnes: “Néixer i morir, / baules de la cadena de la Història. / Però la Forma, espinada de l'Art, /salva els instants fugaços, fa que durin.”

En el fons, res que no sabéssim, res que no ens hagués dit a Llast, el seu darrer llibre. Però ho diu molt bé, que és del que es tracta perquè la poesia, “la més sagrada de les arts”, no és només l'expressió d'un sentiment intens, que això ja es manifesta també en el futbol, en la pornografia o en un atac d'histèria, sinó que, com ja deia així mateix Auden, és també “un acte de reflexió, un rebuig a acontentar-se amb les interjeccions de l'emoció a fi de comprendre la naturalesa d'allò que s'ha sentit”. Els sentiments de Comadira són intensos i clars, també coneguts: el pas del temps, la melangia, el desassossec, l'enyor... En alguns poemes de la primera part s'explica amb una senzillesa envejable: L'atles i Cançoneta m'ha recordat el romanticisme de Bécquer, l'últim vers de Demà, parteix de l'últim vers del Paternal de Maragall...

Comadira és conscient de continuar una tradició malgrat que de jove ni se n'adonés, com explica a Cadena, on recorda la vida a part que vivien ell i els que eren com ell d'adolescents en relació amb els més grans. És la cadena que trobem a Paisatge amb ruïnes, una cadena, però que, a Una generació perduda, pensant en gent com ell i com Xavier Folch, escriu que “S'ha trencat”. Sempre és igual. No he conegut mai ningú gran que no es veiés com el final d'un món davant dels joves. Ai el jo dels poetes!