eta

Sota el títol manllevat a Hemingway, Antoni Batista emprèn a Adiós a las armas. Una crónica del final de ETA (Debate) el millor viatge que ha fet mai al País Basc, el del final de la violència, amb “l'esperança que el tren no descarrili”. Adverteix, però, que el seu propòsit no és “descriure com van passar les coses, sinó només com vaig veure jo que passaven”. El text és, doncs, “una crònica sense adjectius” que narra, a través d'una de les mirades més lúcides i rigoroses sobre el conflicte basc, el camí del final de la violència.

Dividit en tres llibres, el primer arrenca el 29 de desembre del 2006 recordant la frase de José Luis Rodríguez Zapatero: “D'aquí a un any estarem millor que avui en la lluita per a la fi de la violència.” Un dia més tard, ETA esbombava el procés per a un final dialogat de la violència amb l'atemptat de la T4. Un procés amb estació de sortida a Lizarra (Declaració de setembre del 1998) i final a Barajas, passant per Anoeta, els principals protagonistes, les presons, l'església, Ginebra (Centre de Diàleg Henri Dunant, que acomboia les converses), Oslo, diferents escenaris d'Euskal Herria, i, àdhuc, les complicitats catalanes.

El llibre segon és un flashback que ens condueix a les converses d'Alger i també a l'etapa més sanguinària d'ETA. S'obre amb les paraules de Iulen de Madariaga, un dels fundadors de l'organització que fa mig segle teoritzà sobre la lluita armada, criticant amb contundència, des de l'ètica i l'estratègia, amb amargor, l'atemptat més brutal d'ETA, Hipercor: 21 morts i 45 ferits . Després d'avançar per descriure la trobada a Barcelona de Madariaga amb dos víctimes d'ETA el febrer del 2006, torna enrere per reprendre el relat que condueix d'Alger a Lizarra passant per Irlanda del Nord i Israel de la mà del forjador teòric de Lizarra, el militant del PNB Juan Mari Ollora. Per tancar amb les víctimes, Ángel Rekalde, 18 anys de presó per pertànyer a ETA, i Ernest Lluch, assassinat per ETA el 21 de novembre del 2000.

El tercer llibre desbrossa el camí que va de l'atemptat de Barajas al comunicat d'ETA anunciant el cessament definitiu de l'activitat armada el 20 d'octubre del 2011. Les detencions –selectives–, els vells i els nous protagonistes, els contactes negats, l'acció –assetjament sovint– judicial, la mediació internacional, les eleccions del 2009 i el primer lehendakari del PSE amb suport del PP, la victòria de Bildu el 2011, les dissensions en la direcció d'ETA i en el col·lectiu de presos, el joc brut, la manca de sentit d'Estat del PP, els comunicats que apropen el final de la violència, el paper dels mitjans de comunicació i, sobretot, la condemna de la violència per la societat basca i la decidida voluntat de l'esquerra abertzale d'apostar per vies polítiques i rebutjar la violència. En paraules d'Ángel Rekalde:

“L'esquerra abertzale ha arribat a la conclusió que l'estratègia de la lluita armada, amb les conseqüències d'acumulació de forces, desgast de l'enemic, etcètera... s'ha esgotat per si mateixa i, d'altra banda, el cost era excessiu: il·legalització, presos, detinguts, desorganització... S'ha d'optar per vies polítiques, vies d'intervenció social, i explorar les possibilitats de propiciar un gran acord entre tots els independentistes.”

En definitiva, un llibre personal, d'autor, a voltes apassionat, esplèndidament escrit i de lectura obligada per tots aquells que vulguin saber més enllà dels relats oficials –i periodístics– com s'arribà realment al final de la violència a Euskadi, no pas del conflicte polític.