Qualitat per a majories

Ara que la mort d'Antonio Tabucchi torna a posar d'actualitat la seva obra, se m'acut una reflexió. Què fa que escriptors d'indiscutible solvència només arribin al gran públic a través d'una única obra? Em pregunto a quin nivell es parlaria avui de l'il·lustre professor i autor italià si la novel·la Afirma Pereira no li hagués donat popularitat, reforçada per la pel·lícula.

Tabucchi és el paradigma de l'intel·lectual de prestigi, professor de llengua i literatura portugueses, fervent estudiós de l'obra de Pessoa, amb llarga labor a les universitats italianes i amb mitja vida a Lisboa, ciutat d'adopció, on va escriure la major part de la seva obra, amb predomini de relats, gènere que considerava la forma tancada per excel·lència i l'ideal per expressar el que tenia per dir. Ho demostren els seus llibres de narracions com El joc del revés, Petits equívocs sense importància, El fil de l'horitzó i el darrer, El temps envelleix de pressa. Són textos que respiren intel·ligència i un vast coneixement de la cultura europea, a més d'una hàbil elaboració formal, amb varietat de recursos narratius. Més enllà de la realitat visible, Tabucchi s'interessa per l'altre costat de les coses, la representació i els seus miralls. Una literatura que reclama la participació activa del lector, no apta per als viatges en metro.

I tot d'una publica una novel·la que el fa saltar dels cercles minoritaris als devoradors de best sellers de qualitat. Afirma Pereira guanya ràpidament addictes, es llegeix amb una envejable fluïdesa i al cap d'un any ja té una digna versió cinematogràfica que l'acaba d'impulsar. Després escriu altres novel·les, com El cap perdut de Damasceno Monteiro i Tristano es mor, però cap fa ombra a l'entranyable periodista Pereira.

Què determina el tomb en la recepció d'un autor? Amb quins ingredients es cuina un èxit així? Primer, té un bon protagonista: Pereira és un home gris, vidu, afable, de fàcil empatia amb el lector. Segon, té una sòlida història de canvis: res millor que posar Pereira en contacte amb una parella d'activistes joves que el portin al compromís polític. Però la clau de volta és el punt de vista per explicar-nos els fets: aquest inquietant narrador testimoni que no para de recordar-nos que si diu això o allò és perquè ho afirma Pereira, i ell només fa de transcriptor. Fins que al final se'ns revelen els tractes entre autor i personatge, seguirem fidels a una trama absorbent; distinta dels meandres habituals dels relats de Tabucchi.

Sense establir-hi comparacions, la reflexió pot ser extensiva al ressò obtingut per Umberto Eco amb El nom de la rosa. L'eminent filòsof i semiòleg decideix fer de novel·lista i munta una trama detectivesca canònica sobre un suport culte. L'esquer d'un enigma potent pot explicar que els lectors corrents s'empassin tantes pàgines informatives. La prova és que en posteriors intents a Eco no se li han perdonat els empatxos d'erudició.