Didactisme aplicat

Miró o Picasso? Miró.
Un segle de la història de l'art? El XX.

Un poeta? Walt Whitman.
Un músic? John Cage.
Una obra d'art estimada? Qualsevol de l'escola
flamenca.
Una obra que mai es vendria? Una de Rauschenberg.

Una ciutat que representa l'art? Qualsevol ciutat suïssa.
L'art ha d'estar subvencionat? No, s'han de buscar altres vies.
Per què la gent ha de comprar art? Perquè és una de les gran emocions de la vida.
Com seria el món sense art? Estàtic i erràtic.

Una de les coses que van motivar Carles Monegal a obrir una sala d'art contemporani a Tremp, població on va néixer l'any 1958, va ser el desig de didactisme. Ensenyar als seus conciutadans el sentit de l'art contemporani.

Va marxar de la seva ciutat quan només tenia vuit anys. Ho va fer amb tota la família, però quan va tornar, molt temps després, sabia que no seria fàcil tirar endavant el seu projecte. “Sé que treballo per al futur; ho faig perquè els néts dels que ara no vénen a la galeria no tinguin por d'entrar en una sala d'art.” És conscient que hi ha un gran camí per recórrer, però ja n'ha fet un tram. “Quan em vaig instal·lar a la granja de la sogra era conscient que aquí l'art contemporani tan sols volia dir més color verd o més de blau; crec que amb les exposicions que programem podrem donar a la gent moltes més visions que l'ajudaran a entendre en què consisteix l'art del nostre temps.”

De moment, no li ha anat del tot malament. Creada el Nadal del 2000, la galeria Quiosc Gallery (passeig del Pare Manyanet, 34, Tremp, Pallars Jussà) acaba de reinaugurar-se en un nou espai més gran on Monegal ha pogut encabir en una àmplia rebotiga la nina del seus ulls: una premsa de litografia de pedra de les que ja en queden poques. Aquesta és una de les claus del manteniment de la galeria: convida artistes a realitzar una sèrie de litografies que són distribuïdes, en part, als socis clients de la galeria. I no són artistes qualssevol els que hi han col·laborat. Pel seu taller, situat abans als afores de Tremp, han passat artistes com ara Tom Carr, Modest Almirall, Colomba Amstutz, Alban Allegro, David Ribas, Toru Matsuoka, Ivan Baillard, Luz Galdeano, Anet Duncan, Guillem Cifré, Georg Massanés i Jo Milne. També hi han exposat Junki Sakai, Gabriele Fettolini, Jaume Amigó i Gonzalo Elvira. Ara hi exposa el fotògraf suís Alain de Kabermatten. A més de pintura, gravat, escultura, fotografia i joieria contemporània, a Quiosc Gallery també s'hi ha exposat ceràmica, com la que va presentar Anne-Chantal Pitteloud.

Obrir una galeria al Pallars pot semblar una excentricitat, però els tòpics sempre es trenquen. Fa poc em confessava un artista que havia venut diverses peces en una exposició a Quiosc Gallery. Quan va traslladar la mateixa mostra a una sala barcelonina no van poder enganxar ni un puntet vermell.

Aquesta empenta que té la galeria també es deu a la naturalesa del seu propietari. Com la majoria de persones que es dediquen a aquest ofici, porta a dins un col·leccionista o un artista. O totes dues coses juntes.

Carles Monegal, en els seus anys a Barcelona, optava per la fotografia, disciplina que encara practica. Contacta amb el món artístic. Coneix Daniel Argimón i també els suïssos Gabriele Fettolini i Antoine Martin, que li obren els ulls a la litografia. A la Llotja pren contacte amb Anna Comellas i es capbussa en la litografia.

“Tothom parla de litografies, quan poques obres del que s'anomena obra gràfica ho són. A la tècnica de la litografia cada peça és original perquè totes són diferents. És una tècnica difícil, però apassionant”, diu Monegal.

La part de col·leccionista li ve del pare, que era metge d'ofici. “Era compulsiu, fins i tot havia competit per talles gòtiques amb Frederic Marès.” Els diumenges al matí acompanyava el pare a la Sala Parés mentre es cruspia un xuixo de crema. Aquestes entranyables passejades també van influir en el seu destí com a galerista.