Loveland, on tothom viu per estimar

Imagineu-vos, l'any 1991, la nit de anterior al dia en què el Teatre Apolo –“el palacio de la revista”– fos derruït –sortosament per fer-ne un de nou–, i que l'empresari Matías Colsada fes una festa convidant des de la Bella Dorita fins a Tania Doris, passant per Gràcia Imperio, Queta Claver, Addy Ventura, Luis Cuenca Pedro Peña i “las chicas alegres”, per a celebrar-ho. Doncs traslladeu l'acció a Nova York l'any 1971. L'empresari Dimitry Weismann (Mario Gas), per la mateixa raó reuneix els que van ser vedettes, còmics i coristes de les grans revistes que entre les dues grans guerres estrenava al seu teatre, que l'endemà es convertirà en un aparcament. Les velles glòries es reuneixen, beuen, mengen i recorden els seus èxits en les famoses Follies de Weismann barrejant-se amb els fantasmes del passat. El primer número és d'antologia: la baixada d'escala de les ex-vedettes i la cançó Beautiful Girls –aquí ¡Qué bellas son!–. Impressionant! Protagonistes, dos matrimonis; elles, de joves, coristes, i ells, els seus admiradors: Sally i Buddy (Muntsa Rius i Pep Molina) i Phyllis i Ben (Vicky Peña i Carlos Hipólito) i que, com canta aquest darrer, van emprendre El camí equivocat. És a dir, van casar-se amb qui no corresponia, i per a algun d'ells la festa o reunió pot ser-ne la salvació. Quan les tensions entre parelles exploten té lloc el número Loveland, que recrea les fastuoses revistes de Weismann. Aquest moment representa el trencament amb la realitat i les parelles enfrontades recreen les seves Follies (Bogeries), amb el seu propi espectacle de varietats en el qual ells i els seus sentiments en són els protagonistes.

Si l'intel·ligent llibret de James Goldman ja destaca –sols el fet que cada actor gran tingui el seu altre jo jove, intercalant escenes i cançons és tot un encert–, Stephen Sondheim va fer una partitura extraordinària amb temes memorables com ara Losing my mind, The story of Lucy and Jessie o I'm still here –encara que Massiel el canti en un to més baix–, en què cada cançó està col·locada al lloc exacte de l'acció no tallant-la mai, sinó continuant-la. I quan no ho pot fer –Rain on the roof, Ah, Paris, Broadway Baby (aquí, Soy corista, amb una entranyable Asunción Balaguer o les Follies del segon acte–, sap prou bé com justificar la seva inclusió enmig de la trama.

Follies originalment va estrenar-se al Winter Garden de Nova York l'any 1971 i va guanyar tots els premis de la temporada, però també va arrossegar des de la seva estrena unes pèrdues fabuloses, ja que va ser el darrer “gran musical dels setanta”. I així ha passat amb totes les reposicions que s'han fet; la darrera, l'any passat a Washington i després a Broadway. Aquesta ha inspirat Mario Gas per posar en peu el seu somni de dirigir Follies. Una traducció extraordinària de Roser Batalla i Roger Peña, responsables d'un percentatge molt elevat de l'èxit, ja que més que traduir –Sondheim és molt difícil– han adaptat l'obra al castellà, un gran i encertat repartiment amb 40 persones a escena, 25 músics, llums i vestuari esplèndids –discutible en el número de Loveland– i tots els etc. que hi vulgueu posar, fan d'aquest el millor musical fet mai a l'Estat. Quant a la seva sortida final, Weissman diu: “En la vida s'ha d'aprendre que tot té la seva fi.” Mario Gas, que amb Follies s'acomiada com a director del Teatro Español de Madrid, sembla voler dir: “No sabeu el que us
perdeu!”