No morir-se d'enyorança

Des del 1998 Jordi Julià ha anat alternant la poesia i l'assaig literari amb resultats brillants, que l'acrediten com una de les personalitats més destacades del panorama actual.  Com a teòric i crític ha anat aprofundint en una sèrie de temes des de quatre perspectives diferents:  monografies sobre autors concrets (Gabriel Ferrater); monografies sobre temes concrets (els lligams entre poesia i art); estudis de conjunt de certs períodes històrics (la Generació de la Caiguda del Mur); i reculls de treballs puntuals sobre la lectura i la interpretació de textos.

Ara Jordi Julià acaba de publicar un assaig ambiciós, Poètica de l'exili.  L'elegia contemporània en la lírica catalana de postguerra, on subtilment ha barrejat les quatre perspectives que fins ara eren més aviat exclusives.  El nou llibre centra la seva atenció en Carles Riba, Màrius Torres, Pere Quart, J.V. Foix i Josep Carner, d'una manera monogràfica i successiva.  El llibre vol definir i resseguir un subgènere de la poesia moderna, l'elegia.  El llibre dibuixa el perfil d'una època, la postguerra.  I, de cap a cap, el llibre és, en definitiva, una lliçó magistral sobre la lectura i la interpretació de poesia.

Poètica de l'exili és un llibre que té moltes virtuts.  Només podré destacar-ne alguna.  Per començar, s'ha de citar el tema general del llibre, que mai havia estat tractat amb aquesta magnitud i profunditat.  Després, hauríem de parlar de la inclusió d'un tema paral·lel que gairebé mai es tracta seriosament:  l'exili interior.  També hem de destacar el ventall amplíssim d'eines auxiliars que l'autor posa en funcionament, eines com ara la filosofia, la història, la psicologia o l'estètica.  I posa en circulació autoritats crítiques de gran actualitat com Starobinski i Derrida.  La recreació del context històric general i el context literari de cada autor és esplèndida.  

Però el millor del llibre es troba, indubtablement, en el tractament a curta distància dels cinc poetes i/o els seus corresponents poemaris que el nostre autor llegeix a fons.  Julià ha estat capaç d'oferir-nos noves i estimulants lectures de Riba, Torres, Oliver, Foix i Carner.  Els textos dels cinc autors queden totalment refrescats.  Julià també ha estat capaç d'exercir d'excel·lent textualista per resseguir els diferents estadis del procés de creació de cada text i revelar-nos, de passada, tant les fonts d'inspiració alienes com els lligams intertextuals amb altres poemes del mateix autor.  En aquesta part del llibre apareixen moltes novetats documentals que marcaran un abans i un després.  Julià no deixa res per verd en el camp del text, el pretext i el paratext.

El llibre només té algunes deficiències.  La més ostentosa és la falta d'Agustí Bartra.  No es pot estudiar ni l'exili, ni l'elegia a la lírica catalana sense tenir en compte Ecce Homo, de Bartra.  Bartra és tan imprescindible i indiscutible com els altres cinc autors estudiats.  Després, en la introducció general no queda prou ben definida l'aportació de la modernitat a l'hora de redefinir i reconduir l'impuls elegíac de la poesia.  I, paral·lelament, es concedeix massa importància a la contribució dels romàntics a la creació de l'elegia moderna.  Certament, els romàntics van posar-hi les primeres pedres, però van ser poetes com ara Brecht, Auden, Brodsky o Milosz que van acabar de fer la feina.  També és una pena que Jordi Julià no fes extensiu el seu estudi a certes formes elegíaques en prosa com els memorials de Bladé i Desumvila.