Postguerra sense fi
Imanol Uribe presenta a Màlaga ‘Miel de naranjas', un film sobre la repressió franquista. Xavi Puebla brilla amb ‘A puerta fría', protagonitzada per un comercial
“No hem fet una pel·lícula de la Guerra Civil, sinó de la postguerra, que va durar fins al 1975.” Amb aquestes paraules contraatacava ahir a Màlaga Enrique González Macho, president de l'Acadèmia del Cinema Espanyol i productor de Miel de naranjas. Responia així la pregunta d'una periodista sobre els motius de fer una altra pel·lícula de la Guerra Civil. Però no estava enfadat, més aviat satisfet dels aplaudiments i la bona rebuda d'aquest nou film d'Imanol Uribe, un retrat coral i lluminós, a pesar dels temps foscos en què s'ambienta, sobre la repressió d'un tribunal militar contra els dissidents del franquisme.
“No és una pel·lícula sobre la guerra –va insistir Imanol Uribe–. Està ambientada el 1950 i si vaig decidir fer-la, és perquè el guió era molt bo. L'hagués fet igual si s'hagués ambientat el 1924.” Lliurement inspirat en les vivències del pare de la guionista, Remedios Crespo, que “va ser mecanògraf als jutjats militars de Sevilla", el film està àmpliament documentat, però relata una història de ficció: un soldat (Iban Garate) que fa de mecanògraf s'implica amb els dissidents, horroritzat per la paròdia de judicis i afusellaments continus que ordena el seu superior, interpretat per un notable Karra Elejalde.
Blanca Suárez, Eduard Fernández, Carlos Santos, Ángela Molina, Nora Navas i Antonio Dechent completen el gran repartiment d'una pel·lícula coral, que no cau en els tòpics de títols similars, però que tampoc aporta la visió personal, la complexitat ideològica i la profunditat emocional de Pa negre. Miel de naranjas comparteix amb aquest film temàtica, època i els actors Eduard Fernández i Nora Navas.
Enrique González Macho va precisar que “només es roden 1,2 pel·lícules a l'any sobre la Guerra Civil" i opina que “el que no s'han de fer són pel·lícules maniquees, i aquesta no ho és”.
Venedor dels d'abans
Tampoc ho és gens A puerta fría, que també comparteix actor amb Miel de naranjas: el protagonista és Antonio Dechent, un actor que es mereix més papers principals. Dirigida pel català Xavi Puebla i ambientada en un congrés de comercials d'aparells electrònics, ens presenta un venedor de la vella escola que passa per un moment professional i personal molt delicat; tancar la venda amb un cap de vendes nord-americà (Nick Nolte) el pot salvar del naufragi. Director de Bienvenido a Farewell-Gutmann, Puebla va ser ell mateix representant i reconeix que el seu cinema és reflex de “les seqüeles de la meva experiència laboral, és una mena d'obsessió”. Ara no centra l'objectiu en els executius, sinó “en els soldats rasos, és un tribut als venedors”.
Dechent defineix el film com “una lluita de l'albarà contra l'Ipod” i compara la pel·lícula amb un western: “Hi ha un grup d'homes dolents, castigats per la vida, que beuen molt, només que, en lloc d'estar a la frontera amb Mèxic, són al vestíbul d'un hotel”. Finançada per la productora sevillana Maestranza Films, A puerta fría (en l'argot dels comercials vol dir vendre a un client que no coneixes de res) és una pel·lícula de personatges sòbria, continguda, amb petites el·lipsis que permeten que l'espectador ompli el que falta. Una història ben construïda que, sense renunciar a les emocions, reflexiona sobre el nou capitalisme. “El treball és una forma sofisticada d'esclavatge, però no tenir-ne és una gran tragèdia”, conclou el director.