‘¡Viva el Sindicato!'

Si algú de vostès està interessat en sindicats, sindicalisme i sindicalistes, no ho dubtin: vagin i preguntin a Antoni Gavaldà (Vallmoll, Alt Camp, 1950), historiador de la URV, professor de didàctica de l'ensenyament de la història i autor de nombrosos treballs, articles i llibres, el darrer dels quals (naturalment, per ara) és el que titula ¡Viva el Sindicato!, amb el subtítol de Pagesos a les Terres de l'Ebre (1939-1944), publicat a la Col·lecció Ramon Berenguer IV, que edita la
Diputació de Tarragona.

Un volum de gairebé quatre-centes pàgines, amb tot el seu suport documental i gràfic de referència, tal com pertoca a un professional del ram que sap anar a les fonts i fer-les parlar, com ha demostrat –i com posa en relleu al pròleg el mestre d'historiadors Josep Fontana– al llarg de més de vint anys de recerca sistemàtica (oral i escrita), que li han permès traçar un retaule completíssim de les formes de l'associacionisme agrari català al segle XX: cooperativisme, sindicalisme obrer, mutualisme, etc.

Tot això –com tot– es trenca el 1939 i comença una història –de la qual fins fa poc sabíem ben poc– que Gavaldà ha anat detallant (talment un ganiveter de carnisseria)
i que ha donat com a resultat la descripció minuciosa del que va ser l'actuació del règim al camp
en els anys immediats al final de
la guerra, uns anys que van du-
rar ben bé dues dècades.

Pel que fa a les comarques tarragonines –les de la preferència del seu estudi–, després d'haver passat el rasclet per les del Baix Penedès, el Baix Camp i l'Alt Camp (és a dir, les que tenen de capital el Vendrell, Reus i Valls, respectivament), Gavaldà enfonsa el seu bisturí a les de l'Ebre: el Baix Ebre, el Montsià,
la Ribera d'Ebre i la Terra Alta.

I el resultat és aquest volum, amb moltíssima informació directa pouada en tota mena d'arxius, en converses amb supervivents de l'època i en la lectura dels més diversos materials de l'època, un volum que dóna idea –amb noms i fets a desdir– de la complexitat d'interessos que els nous vencedors van projectar, sota la santa unanimitat del nacionalsindicalisme, sobre unes terres i unes gents devastades sense misericòrdia per la que anomenaren Guerra de Liberación.

Quan, al llarg dels anys, hom
s'ha pres la molèstia de viatjar per aquests territoris del sud –i això vol dir conversar intensament amb tothom, sobretot més amb les víctimes que no pas amb els botxins–, hom s'adona, també, de com aquella època relatada pel coratjós historiador sembla tenir un reflex de fons (per més que les formes hagin canviat) en el moment present. I és que la intensitat d'aquella unanimitat nacionalsindicalista –amb les seves martingales de tota mena– no s'apaivaga amb una democràcia
tan poc intensa com la que tenim.