“Qui és aquest Cerverí?”

“Qui és aquest Cerverí?”, fa un dels versos del trobador català més important, contemporani de Ramon Llull i documentat a la cort reial des del 1267 fins al 1285, que va servir de model a generacions posteriors de poetes i que ha estat citat per novel·listes com Joanot Martorell. La pregunta va despistar algun filòleg del segle passat, encara que, fet i fet, va ser el mateix Guillem de Cervera qui va provocar-la, ja que va crear el seu personatge de ficció, amb el nom artístic de Cerverí de Girona, i el va dotar d'una biografia que va anar deixant les seves empremtes en els seus poemes. Ja fa molts anys, però, que l'error de Joan Coromines en voler argumentar que Guillem de Cervera i Cerverí de Girona eren dues persones diferents va passar a la història, des dels temps en què Martí de Riquer no es va creure la hipòtesi.

“Qui és aquest Cerverí?” Ara en sabem moltes més coses. Sabem que tenia formació escolar, encara que desconeixem on l'havia adquirida, sabem que va entrar al servei dels Cardona com a trobador perquè eren els seus senyors naturals i que després, aconseguida una certa fama, va ingressar a la cort reial, primer al servei de Pere quan era infant i regnava el seu pare, Jaume I, i després quan va ser rei (1276-1285). Sabem que es poden establir etapes en la seva producció poètica, que participa en les polèmiques intel·lectuals del seu temps i en les tensions polítiques de l'entorn de Pere el Gran, que està atent a les noves tendències vingudes de França sobretot.

Vet aquí un estudi impecable. Ben documentat, ben fonamentat, ben argumentat, ben explicat, se sosté damunt de dos pilars ben sòlids: Cerverí de Girona i la cort de Pere el Gran. El Cerverí que emergeix d'aquest volum és un trobador que actua sempre amb consciència de ser-ho, un trobador professional que construeix una obra rica en recursos estilístics i que és destre en gran diversitat de gèneres, un trobador que assoleix fama de moralista i de savi, que posa la seva ploma al servei dels seus mecenes, que exhibeix també amb orgull la seva condició d'enamorat. “Mai no va néixer de mare un enamorat més perfecte que jo” diu a la Desirança, en uns versos que recorden els d'Ausiàs March, amb qui Cerverí també es pot comparar per les extraordinàries dimensions del seu corpus, uns 120 poemes.

A partir de l'anàlisi global de l'obra de Cerverí, Miriam Cabré ens introdueix a la cort de Pere el Gran, entesa no com un lloc físic, sinó com un entorn cultural i polític, format per un seguici d'unes dues-centes persones que es desplacen sempre amb el monarca. A la casa del rei és on s'afavoreix la cultura, es potencien autors i s'instauren modes. Com a bon propagandista del seu mecenes, Cerverí transmet una imatge apologètica del rei Pere: en els seus poemes hi apareix com l'encarnació de les virtuts corteses, del bon governant i del guerrer valent, imatge que és la que recull també Bernat Desclot (que el compara amb Alexandre de Macedònia) i la que apareix més tard al Curial e Güelfa.

Miriam Cabré ens parla d'un trobador, d'un context cultural ampli (la comparació de l'obra de Cerverí amb la de Giraut Riquier o la de Rutebeuf dóna profunditat a l'anàlisi), d'un monarca i d'una cort. Vet aquí la raó per la qual el llibre pot interessar un públic ampli, més enllà dels límits de vegades estrets de la filologia.