Andorrà?

Dijous passat recollia un curiós terme per designar algú que no para mai per casa: banderot. La definició de l'Alcover-Moll és clara: “Persona ociosa que va d'una banda a l'altra xerrant inútilment” (Camp de Tarragona). Però resulta que aquest ús no vexil·lològic de les banderes no és privatiu d'aquesta zona. L'alcoià Eugeni S. Reig també el recull al seu sucosíssim llibre Valencià en perill d'extinció. Reig defineix així la paraula bandera: “Persona que sempre va d'ací cap allà sense fer res de profit, que es meneja molt, cap a un lloc i cap a un altre, com es meneja una bandera quan fa vent.” Ho associa a sinònims com ara dardaire o vaiver i hi aporta una cançoneta popular alcoiana que conté el diminutiu: “Ma mare em diu bandereta, /jo li dic que té raó, / que totes les banderetes / ixen a la processó.” El llibre de Reig inclou també l'equivalent castellà de cada terme, i a aquesta accepció de bandera li adjudica andorrero, un mot que els diccionaris castellans defineixen amb el verb andar, tot i que en realitat prové d'un terme que en àrab clàssic volia dir xarlatà. Els catalans tenim una frase feta extraordinària: “fer l'andorrà” (fer l'orni, dissimular). No ens cal anar ni a Suècia ni a Sueca per fer-nos els suecs.