cultura

més. que

tall. vianda

Els humoristes més intel·lectuals i els verins més letals

Al capítol 18 del Gènesi, escrit cap al 1500 aC, es relata com Abraham i Sara, ja vells, són visitats per uns àngels. L'un és Déu i diu a Abraham que tindran un fill. Sara riu, pensant en la circumstància d'ella i el seu marit ancià arribant a l'orgasme, podríem dir, quan ja fa tant que no es donen les circumstàncies per aconseguir-ho. Déu li recrimina el fet de riure com si fos una falta de fe del seu poder. I a ella se li estronca el riure.

Aquest és, probablement, el primer acudit –i a sobre, verd– que es conserva escrit, segons afirma Paul Johnson, prestigiós historiador i periodista britànic que ha publicat Humoristas a l'editorial Ático de los Libros, amb traducció de Joan Eloi Roca. Es tracta d'un assaig en què Johnson fa un recorregut per la vida i l'obra de personalitats que, segons ell, van gaudir de la vida i es van mostrar com a mags de l'humor. “La galeria que he reunit en aquest llibre és una estranya col·lecció de genis, fracassats, borratxos, inadaptats socials, tolits i idiotes amb un do. Només tenen en comú el desig, i la capacitat, de fer riure a un gran nombre de persones.”

Johnson, afegint-hi humor negre, sàtira, sarcasme i acidesa de collita pròpia, ens ofereix uns mostrari d'humoristes intel·lectuals; que ningú hi busqui Chiquito de la Calzada, per posar-ne un exemple que, d'altra banda, mereixeria un estudi antropològic seriós. Els 14 capítols del llibre recullen anècdotes i la base de pensament d'escriptors, però també de pintors, polítics i actors: Hogarth, Benjamin Franklin, Dr. Johnson, Thomas Rowlandson, Dickens, Toulouse-Lautrec, G. K. Chesterton, Damon Runyon, W. C. Fields, Charles Chaplin, Laurel i Hardy, els germans Marx, James Thurber, Noël Coward i Nancy Mitford. L'edició inclou fotos dels protagonistes.

I el que no ho curi el riure, que s'ho emporti la mort. O és el que podem pensar a través d'Historia del veneno. De la cicuta al polonio, assaig d'Adela Muñoz Páez publicat per Debate. La catedràtica de química inorgànica ens condueix per un recorregut per la fascinació dels humans pel verí des de l'inici dels temps. Muñoz, a més de la part de contextualització històrica dels enverinaments més famosos, hi afegeix la composició i efectes dels diversos verins. Moren davant nostre Sòcrates, Cleòpatra, un reguitzell d'emperadors romans com Claudi (assassinat per Agripina per donar-li la corona al seu fill Neró, que més tard la va enverinaria a ella), tot de nobles i plebeus de la Itàlia renaixentista dels Borja i de la França de Lluís XIV, el mític Rasputin i fins i tot Hitler. El rei dels verins? L'arsènic, com ja va avançar Agatha Christie. El mal de panxa que provoca transmuta l'expressió en una ganyota que podria fer dir Groucho Marx: “Mai oblido una cara, però en el seu cas faré una excepció.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.