On va el temps que passa?

Ah! La infància, quin retrobament casual i més inesperat. Les preguntes innocents són també les més llamineres: On va el temps que passa? Qui se l'emporta? Què se'n fa d'aquells moments bellugadissos i juganers? Anem pel món desplaçant-nos, i un dia entrem al teatre amb aquell esperit bonàs que reporta la inconsciència i l'ànim lleuger, tot arrossegant un atropament de criatures i anys. Ens asseiem, mirem, escoltem: tic-tac, tic-tac, tic-tac... De sobte: plaf! La llum de l'ambient se'ns fon. Quedem a les fosques. Expectació, xiuxiuejos expandint-se... Shhhh! D'algun lloc impossible ressonen uns acords de guitarra. Davant dels ulls balla un lampadari extraordinàriament acolorit que comença a fer pampallugues: blaus, verds, grocs, vermells..., Rellamp! Ara uns ninots de cartró es desplacen per una pantalla grandiosa. Entretant, refila una veu deliciosament fina que canta com un rossinyol. Aquesta veu formidable explica una història meravellosa! Que quina història? Com, que quina història?! La nostra, la de tots, la d'un infant encetant un dia qualsevol, gustant i paladejant les coses; com ara llevar-se, caminar pel carrer, anar a l'escola, sortir al pati, esmorzar, tornar a casa, topar amb un estany de broma, tastar les papallones de l'amor a l'autobús o remugar contra la hiperactivitat extraescolar... En fi, càpsules vitals!!! Càpsules visuals i sonores, emocionants i divertides, alegres i entranyables; moments encapsulats, inoblidables, fabulosament riallers! Va, home, va, fes el favor: queda't amb mi!

Hi ha espectacles configurats de tal manera que acaben deixant al descobert la matèria humana més íntima. I un queda perplex quan descobreix que aquell infant, que el pas dels anys amagava, segueix intacte. Pitjor encara, surt a fora i crida reclamant un munt d'espai i temps. És com allò de la magdalena de Proust, que en sucar-la amb el te sobtadament hi ha un esclat irrefrenable, un salt interior, una caiguda precipitada cap dins la memòria; i de cop apareix alegrement, com una guspira, el pas vibrant d'aquells temps de mainatge tan meravellosos. Vatua! És així! La música, les veus i les imatges exerceixen aquest sorprenent ressort, i el món inesgotable de la infància es desplega de nou davant els ulls, fregant les orelles i exaltant tot el cos. I què fer? No res, deixar-se anar, transitar per l'espectacle com un infant més, capturant paraules, olors, colors i emocions, tot el que remugui compassadament... Així, què? On va el temps que passa? Qui se l'emporta? No ho sé pas, però diria que va encapsulat entre cor i butxaca! En fi, la màgia, novament, com sempre, de Samfaina de colors –Mirna Vilasís i Xavi Múrcia– i el seu nou espectacle, Càpsules, en format de concert rock-folk per a mainada i els seus papers ni mares, que va preestrenar a l'Ateneu de Banyoles i que ha estrenat a la Mostra d'Igualada.