Sant Joan es deixa estudiar
El monestir fundat per Guifré el Pelós al segle IX té una nova monografia cabdal amb les recerques més actualitzades
Els erudits en art medieval han sentit sempre un poderós amour fou pel monestir de Sant Joan de les Abadesses, abduïts per la seva riquesa patrimonial i pels seus secrets amarats de mite i llegenda que custodia amb recel una arquitectura majestuosa. Pocs monestirs catalans poden presumir de tants estudis historiogràfics, però, així i tot, la monografia cabdal, publicada per Eduard Junyent el 1976, demanava a crits una posada al dia. Els anhels de la comunitat científica s'han complert i ara, sota l'impuls decidit del Consorci Ripollès Desenvolupament i de la junta del monestir, ha aparegut un nou volum que revela les últimes recerques sobre aquesta obra icònica –pràcticament única a Catalunya– del gran romànic monumental.
Les historiadores de l'art Marta Crispí i Míriam Montraveta han concebut un projecte magne que aixopluga els estudis més actualitzats dels principals especialistes del país. Prop d'una dotzena d'experts ressegueixen tota la història del monestir, des que els comtes Guifré el Pelós i Guinedella el van fundar i el van donar a la seva filla, l'abadessa Emma, el 885, fins al desplegament de les restauracions que es van dur a terme als segles XIX i XX.
En definitiva, una edició cuidada, amb esplèndides fotografies de Ramon Manent, que s'adreça als entesos però que no menysté la curiositat del lector amb inquietuds. El llibre de Crispí i Montraveta s'insereix en un projecte més ampli que promou un concepte renovat de visites per conèixer més i millor el monestir de Sant Joan, un monument turísticament massa eclipsat per la proximitat del monestir de Santa Maria de Ripoll tot i atresorar l'únic davallament romànic conservat íntegre –només hi manca la figura del bon lladre– in situ, el Santíssim Misteri.
El treball coral que han dirigit i coordinat Crispí i Montraveta fa noves aportacions d'alt interès. En la tesi que signa Francesca Espanyol, una eminència en romànic, es descobreix el nom d'un possible mestre d'obres de l'edifici, Ramon Lombard, una hipòtesi fins ara mai esbossada. També és prou sucós en dades inèdites el capítol dedicat al període gòtic, que justament han escrit les dues editores del llibre i en què revelen que en el segle XV el monestir tenia catorze altars –actualment, n'hi ha cinc– i cinc baldaquins policromats –dels quals no se n'ha conservat cap–, tot un signe de l'esplendor que regnava en el monument.
La gran descoberta que irradia el llibre s'amaga en el text de Francesc Miralpeix i Teresa Avellí. Amb la complicitat d'altres membres del grup de recerca d'història de l'art modern de la Universitat de Girona, han atribuït una taula, fins ara d'autor desconegut, que s'exhibeix al museu del monestir; una pintura de Sant Baldiri que, segons les seves investigacions, va crear el pintor renaixentista Joan de Borgonya. Aquesta peça exquisida pertany a una col·lecció particular que el segle passat va decidir deixar-la en dipòsit al monestir santjoaní.
El monestir de Sant Joan de les Abadesses de Crispí i Montraveta també reivindica el paper visionari de Domènech i Montaner, que ja el 1905 va intuir l'arquitectura original oculta del monestir (es reprodueix un dibuix precís que es conserva al Col·legi d'Arquitectes de Catalunya), set anys abans de l'arribada de Puig i Cadafalch, el gran restaurador del monument. “Però queda molt camp per córrer”, adverteixen les dues autores, ben conscients que els misteris de Sant Joan exigiran futurs estudis.